Davidmsfoto

Migrem!!

2010-06-19T14:20:00.000+02:00

Per millorar la imatge i el disseny del bloc, i per la facilitat de treball que ens dona Wordpress, em migrat el blog a Wordpress, mantenint el nom i les entrades i part del domini, així doncs si voleu continuar seguint-me a partir d'ara em trobareu a
www.davidmsfoto.wordpress.com

El Castell de Víllec

2010-06-06T16:21:00.002+02:00

El jaciment de la vila de Víllec i el seu castell actualment estan formats per una torre i un clos, situat sobre la roca de Víllec. Les cases estan disseminades al voltant del turó i el castell, cosa que ens indica que ens trobem davant d’una antiga vila castral. Aquest fet és el que fa que tingui un interès especial, doncs ens trobem davant l’única població castral de la Cerdanya.

Els pobles o viles castrals s’organitzaven al voltant del castell. En ocasions els podem trobar dins d’una fortificació o envoltats per un mur. En d’altres, i com és el cas de Víllec, el castell estava situat en un punt elevat i tot i ser una mica més petit, era més fort: les cases quedaven fora del mur del castell però envoltades per una altre mur.

Els inicis dels pobles castrals vénen acompanyats amb el trasllat d’aquests a llocs elevats degut possiblement a una causa de conflicte en la qual el poble es trobava amenaçat o insegur. Aquest procés de trasllat també se’l coneix com encimbellament. Aquest ens trasllada als primers anys de l’edat mitjana, tot i que el procés d’encimbellament al Pirineu fou tardà en relació a la Catalunya vella, podem dir que el castell de Víllec, com la seva població, es degueren establir cap als voltants del segle IX, si no abans, doncs ja hi ha esment d’aquests al segle X.

Si passegem pels voltants del castell veurem encara restes de parets, la qual cosa farà que tinguem una idea de la grandiositat de la construcció i de la seva distribució. Hi ha estances que queden penjant gairebé sobre el buit, suposadament amb la intenció de controlar millor les possibles invasions o el transport de mercaderies per antigues rutes comercials. En aquest cas, el castell controlava l’antiga ruta que creuava pel pas del Cabirol, pel Cadí, una antiga ruta de la sal que venia del Solsonès.

També podem veure com hi ha murs que, actualment, resten fora de l’abast de qualsevol persona que hi vulgui arribar a peu. Hauríem de realitzar una delicada grimpada, fet que ens dóna una idea de com n’era de costós, complex i perillós construir una edificació d’aquest tipus.

Amb això ens adonem que l’abandonament no és un fet propi del segle XVI, tot i que sí més usual, degut als avenços industrials, sinó que es van produir una sèrie d’abandonaments al Pirineu deguts a la crisi de finals de l’edat mitjana.

Així doncs, quan parlem de despoblament al Pirineu no només hem de pensar en l’abandonament dels pobles de muntanya fa un parell de segles, per marxar a les capitals a la recerca de feina, sinó que podem retrocedir cap a l’edat mitjana, com va ser el cas de Víllec.

Cal remarcar que, tot i estar declarat BIN, el pas del temps acusa el seu estat de deteriorament, i possiblement, si no s’hi fa res per evitar-ho, d’aquí uns anys el conjunt no serà més que un munt de pedres que la vegetació anirà cobrint a poc a poc.

Detall dels murs i de part de la torre.

Murs i restes d'algunes vivendes.

També publicat a Ker.

Necròpolis de Hortó

2010-06-03T21:26:00.000+02:00

Les necròpolis son llocs d'enterrament que segons les restes trobades poden datar des de el final de l'edat del bronze a l'inici de l'edat del ferro, aquests llocs d'enterrament molts cops estàven situats en el mateix turó on es trobava el poblat, d'altres cops estàven situats en turons diferents als que s'hi trobava el poblat i separat per rierols o rius, hi destaquem el desordre en els enterraments així com la limitació en determinades necròpolis.
En el cas de les necròpolis al Pirineu veiem que l'interès per viure en un lloc que en principi podria semblar ferèstec i hostil, ja ve de molt lluny, en molts casos per la búsqueda i extracció de minerals, com el ferro, la plat i l'or.
Molt a prop de la Seu en trobem una en un estat força malmés i segurament encar sense excavar, es troba prop d'Adrall, i està constituida per una fossa principal i una altra de més petita, les lloses son de pissarra i efectivament es troben en una pendent, la orientació de la fossa més gran es W-E.
A falta de més informació us deixo unes imatges.

Castell de Sauvanyà o Selvanyà

2010-05-28T21:33:00.000+02:00

Molt proper al despoblat de Sauvanyà, i molt amagat l'altre dia vam trobar les restes del castell de Selvanyà, tenint en conte que en el mateix poble de Sauvanyà hi ha l'esglèsia de Sant Esteved'origen romànic datada sobre el 850, podem especular que les restes del castell de Sauvanyà i degut la distància i el tipus de construcció, podria ser d'origen preromànic i anterior al 800.
No disposem de molta informació sobre Sauvanyà ni del seu castell, tant sols podem trobar en un llibre editat per Pòrtic i el CEC, una menció al castell en la que hi diu "Restes d'una estrucutra força complexa, d'una de les fortaleses més grans de la comarca".

Cantonada d'un mur

Possible pou o estança circular

La tempesta

2010-05-24T14:12:00.002+02:00

Una imatge de la tempesta de l'altre dia des de el Roc Beneïdor, mirant a cadí, la espectacularitat de la natura.

La ruta de serra seca - Vall de Castellbò

2010-05-23T21:41:00.000+02:00

Avui al matí i aprofitant aquest espectacular dia, he sortit a fer una excusioneta amb el company Pep, la ruta l'ha triada ell, ens hem dirigit a la vall de Castellbò per fer la Ruta de Serra Seca.

Es tracta d'una ruta circular que surt i torna al mateix punt, amb un recorregut aproximat d'uns 6 km, la ruta ens apropa a uns masos antics i ens porta a una torre defensiva que vigilava l'entrada a la vall de Castellbò.

Una ruta còmoda i tranquila, tot i que les indicacions més que precàries en molts moments son escases, sort que l'experiència a la muntanya i el bon coneixement de la zona ens ha ajudat.

Res millor per a un matí de diumenge que la companyia d'un bon amic, i una cerveseta al lloc habitual a la Seu, com no.....

Castellbò

Torre dels Moros o Torrota

En Pep buscant el camí

El castell de Calassanç

2010-05-19T21:15:00.001+02:00

Fa uns mesos i arran d'una trucada demanant-me ajut per trobar-lo, vaig localitzar el castell de Calassanç, un castell que feia de punt de guaita i que si calia es podia comunicar amb el castell de Tost mitjançant algun tipus de senyal lluminosa, vigilant així la entrada a la vall, feina que devia compartir amb el castell de Tost.

El castell pertany aproximadament al segle VII, o VIII, tot i que no es fàcil datar-lo degut a la escasetat de documents que en parlin, el que si que sabem es que tal i com passa a la nostra comarca, aquests castells prenien forma de grans cases fortificades més que del que nosaltres coneixem com a castells, per tant us podeu imaginar que la vida era més una vida de treball i família, conreu i pagesía, en aquest cas sabem que existía un forn de calç, i que segurament a més de la calç també devien fer vi, no sé si per vendre o per consum propi, hi vaig trobar una pedra que era part del molí, i que l'expert en monumets megalítics i altres pedres amb història, Jordi Casamajor, em va aclarir el que era, un sòcol d'una premsa de vi, la pedra en qüestiò era rodona amb un forat al mig i dues marques que laterals al costat d'aquest forat, les dues marques o anclatges servien per fixar-hi uns travessers de fusta que sotenien un cargol central que tenia el seu eix en el forat, i que girava i feia baixar la premsa.

A part de la pedra sabem també que dins del mateix recinte hi existí una petita capella en la que es devia de fer la oració o la pregària diària, la cual cosa ens pot imaginar que la distància era un obstacle habitual en la vida d'aquells temps, i la impossibilitat de desplaçar-se habitualment feia que les cases grans tinguèssin la seva pròpia capella.

També vaig poder fixar-me com un mur exterior ara ja de poc més de mig metre, envoltava gran part de la casa, així doncs veiem que tot i ser una casa forta, estava envoltada per un mur per protegir o per delimitar.

Per preservar el seu estat no donarem cap mena de dada que pugui indicar quina es la seva localització i que acabi desapareixent com molts dels castells de l'alt urgell.

Les valls amagades de Lavansa

2010-05-16T20:52:00.002+02:00

Aquest matí aprofitant aquest sol regalat, hem sortit per fí a fer una petita excursió cap a la vall de Lavansa, aquesta vall desconeguda i que tenim tant a prop. De fet ens hem arribat a una petita vall que sembla ser té el nom de Baiell.
Hem deixat el cotxe a l'inici de la pista, i hem començat a baixar a peu uns 3 km, desprès d'aquest 3 km hem agafat un camí a mà dreta que ens ha anat baixant cap al riu i en paral·lel, fins haver-lo de creuar, cosa que hem retrocedint uns metres i passant per un pont de fusta en força mal estat, desprès de creuar uns prats prop d'una cova força interessant.
Passats els prats hem seguit pujant serpentejant pel camí, hem anat guanyant alçada sobre el riu, que sentíem de fons carregat per les plujes d'aquests dies.
El nostre objectiu era una mena de mas o borda que ja havíem vist abans desde una altra vall i que semblava gran i interessant per la seva ubicació.
Continuem pel camí i arribem a un lloc on la vall s'estreta, i forma un petit canó que podem observar desde un curiós lloc on l'erosiò de l'aigua ha fet que es formin força escletxes en un cingle calcàri, d'un pam a un metre d'ampla i d'una fondaria que molts cops no es veu final.
Poc desprès elcamí comença a baixar, en aquest punt un torrent creuava el nostr camí, a curiosita i el fet que ens trobàvem prou engorjats ha fet que el resseguíssim uns metres per descobrir, que tal i com creiem, provenia d'un barranc estret i força maco i curiós.
Al cap d'una estona hem pogut veure en la llunyanía el nostre objectiu, que per desgràcia nostra es troba a l'altre banda del riu, intentem buscar un lloc per creuar-lo però desprès de buscar un lloc poc fons o poc ample no trobem solució, el riu baixa fort així que creuar-lo es complicat, ho deixem per un altre dia.
Ens quedem devant admirant el paisatge i l'emplaçament privilegiat del mas, o el que sigui que es, i que no em pogut averigüar per no poder acostan's-hi més.
Això vol dir que tornarem, i fins i tot si ens sentim valents arranjarem una mica el camí que acusa l'oblit i el nul pas de les persones.
De tornada aprofitem per visitar una petita esglèsia que s'ha restaurt no fa gaire, l apena es que es troba tancada, doncs a l'interior es troba un retaule que també s'ha aprofitat de la restauració.
La tornada es fa una mica pesada per la interminable pujada, la gana i el sol que ja comença a empènyer.

La cova

Uns amics

El Mas en qüestiò

Les Basses

2010-04-30T21:22:00.000+02:00

Sembla mentida com podem passar devant d'un lloc tant de temps i no fixar-nos en el que hi ha, també es sorprenent com el destí et pot portar a un lloc concret en un moment determinat.
Avui he sortit sense un rumb definit, mentre conduia em deixava portar per la carretera i el cotxe, he triat aanr en direcció a Castellbò i Sant Joan de l'Erm doncs feia dies que no hi pujava, esperava trobar un prat verd ple de flors i fer una sessió de macro. Mentre pujava per la carretera 'ha cridat l'atenció una edificació mig amagada entre els arbres com una casa o un recinte, he parat en un replà i quan m'he disposat a posar-me a caminar un jeep amb matricula d'andorra ha parat de forma contundent i expressa prop meu, per sorpresa meva era en Jordi Casamajor , casualitats de la vida! com no, venía de descubrir una de les ja congudes construccions megalítiques que poblen l'alt urgell, quina il·lusió i quina casualitat, o no?.....
Poc desprès m'he endinsat en el bosc per veure més d'aprop la construcció, que curiosament era una bassa per recollir l'aigua d'un rierol que baixava a tocar, el bosc era curiòs i tancat, i cridava a seguir endinsant-s'hi, i així ho he fet, he ana reseguint el rierol i amb sorpresa es tancava amb una mena de petit engorjat.
Més amunt he trobat una altra bassa amb una mica d'aigua, el riu anava fent petits salts envoltat de pedres cobertes de molsa i arbres caiguts, un bosc màgic i tranquil en una tarda inesperada i improvisada.
Depsrés d'estar una estona sentint els ocells i el sò de l'aigua he tornat amb alguna foto decent.....

La Bassa

El riuet

Castell de Sant Martí dels Castells

2010-04-11T21:08:00.000+02:00

Avui seguint la nostra ruta històrica personal, ens hem arribat al Castell de Sant Martí dels Castells, aquell castell que tots hem vist al anar o tornar de Puigcerdà, un petit túnel travessa el turó on es troba abans d'arribar a Martinet, venint de Puigcerdà.

Es molt interessant poder entrar en una construcció com aquesta, tot i que es tracta va d'una construcció defensiva, es conserva en molt bon estat i es veu com èren les estances i fins i tot en una d'elles s'hi aprecia una mena de fresquera, o dipòsit que es va colmatant amb branques i terra.

De la Viquipèdia n'hem extret això, es una llàstima la poca informació que hi ha sobre aquestes construccions i la seva influència en la història de la regió.

"Les ruïnes del castell van inspirar a Gustavo Adolfo Bécquer el seu poema La cruz del diablo (1860).

Pere Tomic, a Històries e conquestes dels reis d'Aragó (1438), situa aquí la mort per part del comte de Cerdanya del seu nebot. Aquest fet va originar l'erecció del monestir de Sant Martí del Canigó com a penitència. Aquesta versió llegendària va ser recollida per Jacint Verdaguer al seu poema Canigó(1886).

Durant la guerra del Francès, un reduït nombre d'homes es van fer forts al castell defensant el pas estratègic davant les tropes franceses. Un cop pactada la rendició, els francesos van formar per retre honors als defensors. Només va sortir un sol home coix, l'únic supervivent que havia defensat el castell les últimes hores. Popularment es coneix com "El castell del coix". "

Façana principal

Sala d'accès

Estança amb dipòsit al terra.

Cròniques Palestines.Dia 6. El museu del Holocaust

2010-03-19T17:02:00.004+01:00

Aquest matí he aprofitat per anar al museu del Holocaust, una visita que no podía perdre'm i menys encara després d'haver vist la coneguda pel·lícula, "La Lista de Schindler".
Al estar una mica allunyat del centre he hagut d'agafar un bus i he pogut constatr que per als Jerusalemites la por no existeix, i menys encara pels conductors d'autobús, no tene cap límit.
La entrad al museu es gratuita i la construcció es original i moderna, el recorregut transcórre per diferents sales on expliquen tot la história del extermini jueu que alemanya vava començar ja cap al 1918 amb una sèrie d'estratègies molt estudiades abans de començar el seu macabre pla el 1933. I això ho demostra el funcionament del primer camp de concentració poc més d'un mes de la sev arribada al poder, però la história ja la coneixeu si no es això, no seré jo qui us la expliqui.
Una de les coses que més m'ha impactat ha sigut una filmació en la que es veien els nens abandonats al carrer problabement orfes, desnutrits i malalts ploraven mirant a la gent buscant algú que els ajudés, en una imatge es veu un nen movent el cap del seu germà, que està recolçat al terra, d'una banda a l'altra sense obtenir cap mena de reacció de resposta, problabement ja moribund.
Una masacre que mai estarà justificada i que sobretot no s'ha d'oblidar, doncs es un clar exemple d'on pot arribar la malaltia de la ment humana.

Extreta de http://www1.yadvashem.org/es/index.html

Com a dada curiosa a espanya van morir 4.000 persones a causa de la masacre.

Cròniques Palestines.Dia 5. El Sant Sepulcre.

2010-03-18T18:32:00.001+01:00

La jornada d'avui ha estat tranquila, he aprofitat per anar a visitar l'altre punt calent de la religió a Jerusalem, el Sant Sepulcre, un cop visitat el mur de les lamentacions principal punt de fé per ls jueus, em faltava el de la religió cristiana.
Del Sant Sepulcre sabem que es on un cop Jesús va ser baixat de la creu sense vida, va ser dipositat en aquesta tomba i cobert de plantes aromàtiques, sembla serque dies depsrés el cos va desparèixer, si fem cas la biblia diríem que va resucitar, per tant es el darrer lloc on es va trobar el cos de crist després de tan i tan patiment.
Just a l'entrada de la catedral on es troba, hi ha una llosa de marbre vermell al terra, on se suposa van estirar a jesus quan el van baixar de la creu per netejar-li les ferides. Fins i tot si pujem per unes escales hi ha el lloc on va estar clavada la creu i en ell el protagonista.
Religió a part, el que sobta es com la fé de la gent pot arribar a estats que moltes vegades confonen la ment, les cues per entrar a la petita capella on estava enterrat, son impressionants, més impressionant es veure sortir la gent amb profunda tristesa, em recorda certes processons del sud d'espanya.
Igualment sorprenent es veure com la gent porta objectes de familiars i amics per passar-los per damunt de la llosa on el van netejar.
Com a monument es força interessant, amb sales subterràneas i portes tancades, de fet es l'únic punt de vista amb el que aprecio aquesta construcció, doncs no sóc dels que sortirà plorant, ni encongit, ni desencaixat pel significat bíblic del monument.
Després he seguit perden-me pel barri hebreu, he descobert una petita plaça molt acollidora amb algunes botigues i una mena de MacShawarma....de fet es troba a dos carrers de l'alberg, i no ho he descobert fins avui.
De tornada dins d'una església hi havia un grup de gent tocant la gaita! però en sentit literal, no figurat!, i m'he quedat una estona veient l'espectacle.

Cròniques Palestines.Dia 4. Visita als campaments.

2010-03-17T18:18:00.002+01:00

Finalment avui he complert l'objectiu principal del viatje, la visita als campaments de refugiats palestins, el problema es que degut als enfrontaments d'ahir a Jerusalem la situació s'ah tornat més tensa en tant que segura per entrar o sortir.
A les 8 era a la seu de la ONU, m'he trobat amb la Paz i hem estat comentant els disturbis d'ahir mentre arribava en Mateo, el meu guia, i en Aiast el xòfer autòcton que ens portarà amunt i avall, a les nou sortim després de fer un café jerusalemita, aigualit i amb cardamom ideal per regular la flora intestinal...
Hem sortit direcció Betlem cap al Dheisheh Champ, i el Beit Jibrih Champ, dos campaments de refugiats que ja fa més de 50 anys que existeixen, actualment queden fusionats amb la ciutat de Betlem, son construccions més o menys correctes amb els serveis mínims d'aigua i llum, a mi em recorden per ser més concís als antics barris de la Mina o la Verneda de Barcelona.
Hem anat a visitar una familia a qui el gobern Israelí els està fent mobbing urbá, la família viu en una casa envoltada de terrenys on pasten les seves bésties, el gobern Israelí ha construit envoltant la casa edificis d'alt estanding, de manera que queden rodejats per enormes edificis i reduïnt els terrenys, creant una forta pressió, per desgràcia la família no hi era. He pogut veure de ben aprop el famós i controvertit mur, una banda el veu com un protecció i l'altre com una invasió i una violació dels drets humans.
Després hem fet un dinar ràpid i hem aprofitat per parlar amb l'alcalde d'una de les poblacions que està veient com la construcció del mur els deixa sense terres per cultivar i els treu una activitat que ve de generacions pasades ens ha convidat a un café dessembussador, i ens ha ensenyat el plànol de construcció del mur explicant-nos com s'estan quedant sense terrenys, la UNRWA s'encarrega d'estudiar els casos i buscar solucions comprant terrenys al gobern Israelí, o en algún cas traslladant les famílies més afectades.
La aventura ha començat al tornar cap a Jerusalem, doncs aviam de passar per el pertinent Checkpoint, com quan creuem la duana andorrana però més estricte, de fet normalment no hi ha problemes però com tot, depén del cocacolo ( cocacolo=xaval de menys de 20 anys que no sap res i només vol demostrar que com a militar, té el poder) que et trobis. En el nostre cas i en el primer chekpoint han volgut registrar el cotxe, però els cotxes de l'ONU son vehicles diplomàtics i no els poden registrar sota cap motiu, evidentment el cocacolo no s'ha cregut la história i s'ha posat gallet amb el xófer, s'ha lantat devant del cotxe i ens ha fet fer mitja volta, després de vint minuts hem arribat al segon control, aquest més gran, i amb més cua, equivocadament hem cregut que ens deixaríen passar però devíen ser cosins amb l'altre element, doncs ens ha dit el mateix.
En Mateo ha trucat a la central per explicar la situació, i ens han recomanat una sortida per un checkpoint menys concorregut i on ja s'ha passat més d'un cop, de fet com en els altres, la história ha anat igual, amb la diferéncia que mentre la noieta ens tornava la documentació el Aiast ha donat sense cap intenció estranya, això ens ha dit, a la maneta de neteja del parabrisas, com a resultat un raig d'aigua ha anat a para a la cara de la noieta que no ha semblat entendre d'on venia l'aigua tot mirant al cel, documents en mà el Mateo li ha dit "run"...
Mentre ens pixàvem de riure arribàvem a Jerusalem......un gran dia.

En Mateo, Fadel, i Aiast

Cròniques Palestines.Dia 3. El mur de les lamentacions.

2010-03-16T19:06:00.004+01:00

A la espera que arribi demà per anar a visitar els camps de refugiats amb la gent de la UNRWA, he aprofitat avui per fer una visita més a intensa de la part vella i deixar-me portar per la massa.
La visita ha transcorregut pel barri hebreu, la diferencia entre barris es notable, al barri hebreu no hi ha tantes botigues, i la gent no es tan insistent a l'hora de vendre't qualsevol artefacte o suvenir de Jerusalem, visualment es més lluminós i està més net, i es pot passejar amb plena tranquilitat.
He seguit durant uns minuts un grup de turistes que anàven amb guia, i sense imaginar-m'ho m'han portat de nou al mur, aquest cop per una altre de les seves entrades.
Heu de saber que per accedir a la plaça on estroba el mur de les lamentacions ha de ser obligatoriament per qualsevol dels controls que té la policia a cadascuna de les seves entrades, allà es passa per sota un arc detector i les bosses passen per un escàner, així impossibiliten l'entrada de qualsevol objecte perillós.
Un cop dins la plaça he estat una estona observant la gent, hi ha jueus que venen de diferents països i diferents llocs del territori israelià, i es fan fotos amb el mur de fons, volía quedar-me fora del lloc de les plegàries, però finalment hi ha hagut d'entrar, he agafat de nou la kippah, i no sé per què no serà el darrer cop, i he entrat de nou avui no hi havia tanta gent com ahir la tarda, però hi havía dos grups d'escolars que estàven aprenent a reçar, i ho feien com si d'una cançó es tractés.
Després d'una bona estona he sortit fora de la ciutat vella, i m'he apropat fins on es troba el cementiri jueu, i el conegut "monte de los olivos" he vist un parell de edificacions religioses força interessants, èren la Zechariah Tomb, i la Tomb of Absalom; i molta policia i militars, de fet hi hagut un moment en el que un helicòpter sobrevolava la zona de molt a prop.
Desprès de fer algunes fotos al cementiri jueu, he tornat cap al barri vell, es curiós com desprès d'un parell de dies ja sento com la meva àrea de moviment es va extenent més enllà dels carrers més propers a l'alberg.
Avui he pogut dinar en un autèntic bar jerusalemita, amb els seus falafels, febab's, humus, pites, etc....picants, això si, amb una coca cola per esmorteïr i destruïr el picant...per acabar un típic té amb menta, tot plegat 34 shékels, que al canvi son prop de 7 €.
Demà al matí he quedat a les 8 a les dependències de la UNRWA, així que matinaré, cosa no gaire difícil ja que a les 6 del matí es de dia ja, i aniré xino xano, a punt per la visita.

aprenent les oracions

Tomb of Absalom

Cròniques Palestines.Dia 2. La UNRWA

2010-03-15T20:08:00.004+01:00

Avui he pogut contactar amb la gent de la UNRWA, he agafat un taxi per anar fins a les seves instalacions, la calor segueix apretant, tot i que per internet diu que estem sobre els 18 graus, hi ha una mena d'onada de calor d'aire procedent del desert, la realitat es que estem al voltant dels 34-35 graus, amb un polsimen en suspensió que porta el mateix vent.

A la UNRWA he conegut la Paz, la noia amb qui vaig contactar per mail, una noia de Santander amb parella canadenca que fa un any que està a càrrec del depertament de Relacions Externes. Hem parlat sobre la visita als campaments, que realitzarem finalment dimecres i dijous tot el dia.

Com que era prop del migdia he dinat amb els treballadors de l'UNRWA, allà hi havia gent d'altres departaments i hem pogut parlar una estona sobre el caos polític que regna a Palestina i més concretament a Jerusalem, he pogut constatar que es un problema que té un complicada solució, si la té, ara sembla que Palestina ha donat l'esquena a EE.UU. un dels pocs països que el recolzava.

Tot i que hi ha molt barris amb una probessa constatable i Israel destrueix cases per construir vivendes noves, estrategia per desplaçar als Palestins, res comparable doncs amb la situació dels campaments de refugiats saharauís.

El tema Palestí es com la patata calenta que es passen alguns països de mà en mà, i que molts intentant solventar amb tractats ridiculs com el d'Oslo, que va deixar en mans d'Israel el control de l'aigua d'algunes zones Palestines que viuen de l'agricultura.

A la tarda he hanat a fer un vol per la ciutat vella i m'he arribat fins al mur de les lamentacions, per arribar he hagut de passar un control policial amb detector de metalls i tot, uncopo a la plaça i per apropar-me al mur m'han fet tapar el cap amb la "kippah", que es aquella mena de petit barret que porten els jueus, també he imaginat alguns dels meus amics amb kippah, i passaríen per jueus. Després quedat amb el Lorenzo el treballador de Sodepau, per mirar de quedar per veure'ns alguna estona amb els refugiats que ell coneix personalment, m'ha comentat que hi ha una zona aquí a Jerusalem on els colons estan expulsant els palestins d'una manera força sutil, compren parts de terreny on hi ha edificades les seves cases i poc a poc els van fent fora.

Tot i que des de forra sembla que palestina està inmersa en un conflicte interminable, amb moments de tensió, i protestes violentes, aquí els hotels están plens, i per la ciutat vlla només es veuen grups de jubilats i turistes fent fotos i deixant-se entabanar per els venedors dels bassars.

Les dependències de la UNRWA

Cròniques Palestines.Dia 1. Arribada a Jerusalem

2010-03-14T18:06:00.000+01:00

Començo a explicar-vos aquesta aventura a terres palestines per que pogueu fer un seguiment més proper.

Per començar us comentaré que per arribar a Tel Aviv, que es l'aeroport més proper, ja comença l'aventura al propi aeroport, l'avió ha sortit a les 06:35, per arribar a Tel Aviv a les 15:00, com que ja sabem que hem d'estar una hora abans d'embarcar, i havia d'embarcar a les 6:00, he hagut de llevar-me a les 04:00, que ja de per si es una mica "molest". La sort es que la cosa a anat prou bé i ens han donat un petit esmorzar en la primera part del viatge, que per si no us ho havia dit ha hagut de fer escala a Zurich per agafar un altre avió fins a Israel.

Ha sigut un viatge curt però impressionant, hem sobrevolat gairebé tots els Alps, i fins i tot he pogut veure el meu estimat Eiger i la seva imponent cara nord.

Un cop a Zurich i mentre esperava per embarcar he aprofitat per esmorzar de veritat, i he fet un entrepà de seguida m'he enbarcat en la segona part del vol, la més pesada i llarga, he sortit de Zurich a les 9:45 i he arribat finalment a Tel Aviv a les 15:00..conteu les hores, amb turbulències, i deu n'hi do, incloses, i a més al passadís del mig, al seient del mig i a l'ultima fila, 44E per ser més exactes.

En arribar a Tela Aviv, la xafogor ens ha donat la benvinguda, amb lo bé que s'estava a la Seu..., he anat a recollir la motxil.la i fora, al control de sortida m'han tingut més de mitja hora fent-me preguntes, on va, per que viatja, quants dies s'hi estarà, i sobretot per sorpresa meva que hi vaig anar a fer a Algèria...ah Algèria!...clar..una ruta pel desert..mai millor dit!, si els hi he d'explicar que he anat als campaments de refugiats, segur que em fan tornar.

Un cop m'han deixat entrar al pais, he buscat un minibús que m'ha portat a Jerusalem, i a les 176:30 arribava a l'hostal...ara vaig a fer el sopar que demà comença l'aventura!

La nova T1

Ombres a la neu

2010-01-30T20:16:00.000+01:00

Desprès d'aquesta petita pausa torno a l'atac, us ofereixo una imatge de la darrera nevada important que vam tenir aquí dalt.
Com que veníem de festes i estres nadalenc no podia desaprofitar la ocasió i vaig sortir a ensumar aquella pau i tranquil·litat que es respira després d'una bona nevada, el silenci es sempre absolut i enmig de la natura i amb el sol escalfant lleument es una sensació de la que em sento privilegiat quan en gaudeixo.
Vaig deixar el cotxe en un revolt i a peu em vaig endisar pel bosc, pel ben mig, fent jo mateix el meu propi camí, al començament sense destí però al final i devant l'intens fred vaig decidir pujar amunt buscant el sol salvador.
Quan la seva escalfor em va alleujar el fred vaig començar la feina amb la càmera, la que us deixo es una imatge que reflecteix una mica tot això que us he explicat, el sol, la neu, la sensació de solitud i la pau del moment.
Salut!

Morters i Estelareny XV i XVI

2009-12-20T20:50:00.001+01:00

Avui he sortit en busca dels pocs despoblats que em queden per acabar aquest projecte, Morters i Estelareny.
A Morters ja hi he pujat més d'un cop, hi he pogut veure com el pas del temps ha castigat el poble, parets que abans èren dretes ara han caigut, i la natura avança implacable recuperant el que un cop va ser seu.
Estelareny fa molts anys que el conec, però no hi havia pogut arribar encara fins avui, el camí al començament es difús, però als pocs metres es fa visible i evident, una passejada desde Morters que no ha durat més de 30 minuts, he anat seguint el que amb tota probabilitat es el camí ral que anava de la Seu a Sant Joan Fumat, passant per Anserall, Morters, Estelareny, Farrera dels Llops i Sant joan, es curiós veure com encara es conserven els marges de pedra fets aleshores, fins i tot he trobat una petita font que encara rajava i que a l'estiu deu ser un punt fresc i amb ombra.
L'estat d'Estelareny es lamentable, de tots els pobles que he visitat fins ara us puc dir que aquest es el "Condemnat", els esbarzers, els rosers i altres arbustos i arbres van envaïnt el terreny i reocupen el sól, la despoblació i l'abandó fan la resta, aquest es un poble que té tots els números a ser oblidat i desaparèixer molt aviat.
A part deles cases, només una creu al cementiri dona fé que allà hi va viure algú.

Cases trencades, d'ànimes trencades,

gent fugida amb somnis esvaïts.

Ànimes perdudes, amb il·lusions apagades,

Cors trencats, i morts en l'oblit.

L'oblit dels anys, l'oblit d'un poble.

Casa a Morters

Casa a Estelareny

Contrastos de Tardor

2009-12-08T17:37:00.001+01:00

En mmig d'aquest extrany pont, amb festa, treball, guàrdies, etc. avui al matí com qui surt del fons del mar en busca d'aire per respirar, he sortit a perdre'm pels voltants del cadí.
Amb la motxilla a l'esquena i el trípode a la mà m'he endinsat en bosc per sentir el seu esperit i respirar la seva humitat i els seus aromes tardonians i enmolsats, que juntament amb la fresca i el silenci fan que un se senti com a casa, que es com m'hi sento jo.
Després de la passejada de rigor pel bosc per fí m'ha vingut la inspiració i he canviat l'angular pel macro per cercar petits detalls que m'agrada fer grans.
Curiosament he trobat una petita marieta que amb els lents moviments, a causa del fred, suposo, anava fent equilibris entre fulles mortes i descompostes que anàven perdent els colors.
La reconeixeu....es algún descendent llunyà, i avui m'ha ofert el seu equilibrístic passeig.

Tardor i foscor.

2009-11-20T11:50:00.000+01:00

Encara no havia penjat cap imatge tardoniana. Així que l'altre dia experimentant amb la nit, les llums, i per desgràcia el vent, vaig decidir buscar imatges diferents a les que veiem habitualment i mostrar-vos un món màgic i diferent, que existeix de veritat, el món nocturn, que barrejat amb la tardor ens dona imatges que difícilment imaginaríem, doncs per qui no ho sàpigue, la nit es fosca i poc que ens hi veiem.
Tot i que en un principi havia de ser una il·luminació amb espelmes, el vent va impossibilitar qualsevol intent, així que vaig acabar amb el frontal a la mà i apuntant els elements.

Fotospelunca (espeleofoto)

2009-11-16T11:57:00.002+01:00

Com que no podem parar quiets, iniciem un nou projecte, aquest cop m'endinsaré en la foscor, la foscor absoluta de les coves que ens envolten per mostrar-vos el seu interior d'una manera diferent.
Ahir vam marxar a la cova d'Annes, sense complicar-nos molt donat que era la primera prova, tot i que la il·luminació encara està per definir, aquesta primera sèrie la vaig començar il·luminant amb el falsh, però no com penseu, si no que amb la càmera fixa en un trípode, i amb diferents temps d'exposició, finalment i amb aquesta il·luminació el temps més acceptable va ser 30", amb altres tipus d'il·luminació haurem de seguir experimentant.
En aquesta cova a més em vaig ajudar del frontal, en aquesta imatge en concret surto jo amb el frontal a la dreta de la imatge, i en la de més a baix a l'esquerra.
Espero que us pugui anar mostrant diferents imatges d'aquestes cavernes i pugueu gaudir amb les imatges.

Per cert que "spelunca" vol dir cova o caverna en llatí....

Muntanya, pau i mort en segons.

2009-11-09T19:56:00.004+01:00

Llegia al diari l'altre dia que dues dones van perdre la vida metre feien una excursió al cim del Puigmal, no deixa de sorprendre'm i a l'hora indignar-me.

I no vol dir que no em sàpigue greu que passi això i evidentment ningú s'ho mereix, però en un 90 per cent dels casos els accidents de muntanya son per negligència, i quan dic negligència no vull dir sempre imprudència, tot i que molts cops van de la mà.

A negligència em refereixo a la falta de preparació per assolir determinats objectius per als quals molts cops no s'està suficientment preparat, ja sigui física o tècnicament, o també falta de previsió davant d'un mitjà que es pot presentar de la forma més terrorífica i agressiva que ningú ha vist, i fins i tot falta de coneixement del entorn, i la seva orografia.

Fins i tot m'atreviria a dir que es possible aventurar-se en moltes serralades i molts massissos sense cap coneixement i amb un risc assumible que amb molta mala sort només ens durà a trucar als mossos o bombers per què ens hem perdut.

Però amics, al Pirineu això no funciona, el Pirineu es una de les serralades que està més viva al nostre país, i on fins i tot en un dia d'estiu podem arribar a temperatures sota cero en determinades alçades, amb el Pirineu hem d'anar amb compte, amb peus de plom, i em de ser previsors al 100 %, i això es el més important, la previsió, quan sortim a la muntanya hem de preveure moltes coses, però si ens endinsem en el Pirineu aquesta previsió s'ha de multiplicar per dos.

Podem sortir un dia d'agost a fer un cim, Carlit, Puigmal, Canigó, Bastiments....tant se val, començar amb un dia assolellat i acabar al cim envoltats de boira i amb temperatures hivernals, i aquí apareix la complicació, algú se sap orientar amb boira...algú pot aguantar prou temps amb temperatures sota cero....i si hi sumem la pressió psicològica més un fort vent que hem dieu....hi ha una petita part de la gent que surt a la muntanya que segur que si, però hi ha una immensa majoria que jo us dic que no.

Es per això que us demano que si us plau, previsió, es la paraula en la que heu de pensar quan sortiu a la muntanya, preveure, esperar el pitjor, com a molt això comportarà dos o tres quilos més a la nostra motxilla, encara que siguin quatre o cinc, val la pena, no seria trist morir de fred mentre ens recordem de la jaqueta que hem tret de la bossa després de ficar-la pensant que ens farà més nosa que servei, no es trist esgotar-se i perdre energies donant voltes per una vall per què no coneixem la zona, i no portem mapa o gps.

Molts cops confiem en el mòbil, i pocs hi ha cobertura, jo us recomano que abans de sortir a la muntanya sigueu previsors, us recordeu d'aquesta paraula, previsió, preveieu el temps i fins a on es pot complicar segons la estació, preveieu com ha de ser l'excursió en funció de les vostres condicions físiques, si aneu en grup en funció de les del menys preparat, preveieu que potser trigareu més del que teníeu previst, i necessitareu menjar, si es tracta d'una ruta no està de més portar més d'un mapa, un gps us salvarà la vida si no us podeu moure, ja sigui per haver patit un accident, o per no poder identificar el lloc on us trobeu.

Jo sempre porto sal i sucre, si s'acaba el menjar podeu fer un suero casolà amb aigua, una manta tèrmica no us escalfarà però us aïllarà de la humitat i el vent amb la qual cosa no perdreu calor corporal, l'excés de pes es pot repartir, no ha de ser el més experimentat el que vagi més carregat, en un grup de quatre si porteu un litre d'aigua per persona, afegir-hi dos mes sería com carregar una llauna de beguda i un entrepà, i un gorro i uns guants ben plegats ocupen menys que una samarreta de màniga curta i ens poden ajudar molt.

Bé espero no haver-me fet pesat, sigueu previsors i pràctics.

El temps passa....i la història amb ell

2009-10-30T12:19:00.001+01:00

Inevitablement el temps passa, res de nou i que no sapiguem ja però quan amb el pas del temps veiem com tot es deteriora, es inevitable pensar-hi.
Diumenge passat vam anar a fer una visita a Tost, el despoblat de Tost, aquí es on més apreciem el pas del temps, i si ets una persona obsertvadora encara més, els murs de les cases van caien més ràpid que lent, vaig recordar el primer cop que vaig veure aquest despoblat, encar s'hi podia entrar en més d'una casa, s'intuia el que era la plaça del poble i la rectoría encara estava dreta, d'això ja farà uns deu anys.
Des de aleshores només una casa aguantava el pas del temps,,i dic aguantava per què finalment ha caigut, possiblement feia pocs dies doncs la runa encara no estava aposentada.
Poc abans de l'estiu encara agunatava dreta, i s'hi podia accedir a l'interior, ara ja es cel obert, no hi ha teulada, tot ha caigut.
Ara ja queda convertit en un poble fantasma, en un poble en ruïnes, ha passat de ser un despoblat a ser un munt de ruïnes que s'han empassat la seva história, sabíeu que a Tost hi havia un castell, el castell de Tost, en ell hi va nèixer l'Arnau Mir de Tost, cap a l'any 1000, dada important ja que ens dona una idea de l'any de construcció del castell, com l'Arnau venia d'una família poderosa possiblement el castell havia sigut heretat d'altres generacions, hi ha documents que diuen que probablement era de l'any 800.

El senyor Arnau Mir de Tost, nascut a la nostra comarca va ser un dels caballers més importants de catalunya en quant a estratègia militar es refereix. Va conquerir moltes ciutats en mans dels sarraïns, gràcies a ell gran part del municipi de Lleida es va alliberar del sarraïns.
Més informació sobre l'Arnau Mir de Tost. Aquí.

Reflexes

2009-10-04T20:18:00.001+02:00

De sempre he observat com el món es reflexa en els elements, des de un vidre, a un bassal d'aigua, fins i tot el capó d'un cotxe, fa tres anys ja vaig interioritzar una mica més en un treball fotogràfic sobre la gent gran a la Seu, buscava el seu reflex en aparadors i vitrines, per mostrar un punt de vista diferent.
Al Maig quan vaig marxar a Croàcia en busca de restes de la guerra i els seus efectes, vaig tenir temps d'experimentar amb els reflexes, i el resultat em va agradar força.
Es curiós com un reflex ens mostra una visió totalment fantàstica i màgica de la realitat, imatges que es barrejen, se superposen, i es fan una sola, composicions abstractes però ordenades que ni tan sosl el nostre complex cervell pot imaginar. Molts cops després de haver una foto a un reflex em quedo mirant la imatge al ordinador minuts, intentant crear una imatge verosímil, i sabent que no ho es, intentant que el meu cervell descubreixi objectes i formes noves, dins la imatge, una imatge que fusiona d'altres situadas en diferents plans per fer-ne d'una sola com si d'un únic plà es tractés.
Podríem dir que dins del món de la fotografia una fotografia d'un reflex de dues imatges superposades es com una pintura de De Kooning.
Aquesta tarda he sortit a fer una volta amb la Nikon penjada al coll, i buscant una mica més el reflexe, els reflexes de la Seu, i el resultat ha estat aquest.

Carrer Canonges

Ascensor Parc del Segre

Carlit 2921, tocant el cel.

2009-09-30T12:28:00.000+02:00

Desque vaig viure a Puigcerdà que tenia la espineta del Carlit atravessada, ja vaig intentar anar-hi un cop, però una tormenta amb força trons, m'hi va fer dessistir a tan sols un hora del cim.
El dia 8 de Setembre i aprofitant que era festa a Andorra vaig anar a treure'm aquesta espineta, vaig sortir cap a les 8:30 de la Seu, com que el dia allarga no tenia pressa, tot i que entre turistes perduts, obres i camions a 60 km/h, vaig arribar a les 10:00 a l'estany del Passet on vaig deixar el cotxe. La ruta a seguir era la menys transitada, la que hi puja per l'estany de Lanós.
Després de fer una mica de estiraments vaig posar-me la cinta del pulsómetre i vaig començar a pujar, com que hi vaig anar sol, vaig posar la directa i em vaig proposar no parar fins a dalt del cim, bé només per fer fotos.
Duia la guia del Manel Figuera "La Cerdanya Todas Las Cumbres", esperava seguir els horaris al peu, cosa bastant difícil en algunes rutes, aquest home puja com un cohet. Després de caminar molt i avançar un parell de grups de francesos, vaig arribar al petit i verd estany dels forats, d'allà m'esperava el més dur de la excursió, la pujada per la tartera, tot i que el Manel m'havia recomanat una variant, vaig passar-me de llarg la desviació, es el que té anar ràpid i distret.
La pujada a part de ser interminable tenía una pendent força dura, i jo no duia bastons, tot i així vaig decidir no baixar el ritme i vaig afrontar els 500 m de desnivell final amb bon ritme. A les 13:00 arribava al cim, havia superat en mitja hora el temps que deia la guia, vaig menjar un parell de panets amb nocilla i vaig veure un suc, vaig fer unes quantes fotos, encara quedava alguna congesta de neu, a l'latra banda l'estany de les Bulloses amb la ruta normal d'accés i l'estació d'esquí de Font Romeu al fons.
Per la banda que havia pujat jo podia veure l'estany de Lanós, la serra de les xemeneies, les muuntnayes de la Cerdanya frontereres amb Andorra, i d'altres més llunyanes que no reconeixía, després de descansar lo just, vaig començar la baixada, per seguir amb la línie no vaig baixar el ritme i en una hora i mitja tornava a ser al cotxe.
Un cop al cotxe vaig respirar fons i vaig esborrar de la meva llista mental aquest cim, després de 7 anys ja ho podia fer. Quin plaer poder assolir objectius amb aquesta facilitat i rapidesa.

Cim del Carlit

Cim del Carlit de Baix

Les dades que em va donar el SUUNTO, van ser;

Temps de pujada: 3:03:49

Pulsacions máximes: 180

Pulsacions mínimes: 79

Mitja pulsacions: 138

Punt més baix: 1741 m

Punt més alt: 2920 m

Metres ascendits: 1179 m

Velocitat d'ascens: 16m/min.

A la baixada vaig treure'm la cinta i només vaig cronometrar el temps: 1:28:57.

Les darreres llums del Cadí

2009-09-25T11:26:00.001+02:00

No hi ha dia que no deixi de sorprendre'm la majestuosita d'una muntanya com es la del Cadí, bé en aquest cas una serra, amb l'esglèsia de Sant Antoni en primer terme . El mateix dia que passejàvem pel parc i vaig fotografiar els reflexes de l'anterior post, vaig poder veure les darreres llums del Cadí, acompanyat d'aquells núvols que ja fan tardor, que presagien un canvi en la climatologia, i que acompanyant a tant espectacular imatge.
Amb el zoom al màxim, 200mm apuntava i disparava aguantant el pols ferm, segon a segon la llum anava canviant i anava enfilant-se per la muntanya més ràpid del que jo he fet mai, tot i així mentre fotografiava recordava que un dia jo vaig ser allà, amb aquelles llums amb aquella transformació màgica de la muntanya, i vaig sentir aquella màgia, vaig sentir el canvi de la llum, el canvi de les olors, el canvi de temperatura, i la pau, la pau per no haver-hi ningú més que jo, i per que poc a poc, com el dia i com la llum els sons dels bosc s'anàven apagant.

Vaig sentir la màgia de les darreres llums del Cadí, i encara la tinc dintre meu.

Llums a la Seu

2009-09-20T21:03:00.001+02:00

Encara que costi de creure, no sempre estic inspirat a l'hora de sortir a fer fotos, i sóc capaç de sortir a la caça d'un bon lloc, d'una bona llum, o de la inspiració....però com avui, pot passar que agafi el cotxe, vagi fins a Puigcerdà i torni per Alp. Tot i que també he de dir que m'agrada conduir, encara que m'enprenya una mica tornar amb la càmera buida. Però per sort en aquesta època encara ens queda la tarda, cada cop més curta però suficient, així que a la tarda em sortit a fer un vol per la Seu, el passeig de Diumenge a la tarda, i berenar, tot sigui dit, i quan semblava que la cosa pintaria un altre cop a decepció el sol ha començat a amagar-se regalant-nos unes llums i uns reflexos increïbles.
I per a postre al tornar cap a casa, la catedral amb la seva il·luminació i els núvols de fons, que més es pot demanar.

Ones

La catedral

Negre i taronja

2009-09-16T21:08:00.002+02:00

Mentre ens reparen el "fronti" seguirem amb les fotos de bitxos, aquesta tarda, i en previsió de les possibles plujes de demà i demàpassat, he sortit a fer una volta per la traba, per un petit bosquet que tinc controlat, per cert que fa temps enrera vaig fer un post en el que denunciava l'abandonament del bosc, doncs allà mateix i des de feia 10 anys hi havia un cotxe estimbat, un 131 vermell, no sé si serà casualitat però ja no hi es, només puc dir que ja era hora.
Tornant al bosquet, us explicaré que es un bosc màgic, sempre que hi vaig mai em sento sol, es com si hi hagués algunes bèsties o èssers, avui no estat menys, sempre sento com si m'observèssin i sempre sento fressa entre els matolls....
A part que realment una sensació estranya m'enveix cada cop que m'hi endinso.
Bé directament pasarem a la imatge i ens deixarem de contes, no sé de quin tipus d'insecte volador es tracta, però ha sigut l'únic que s'ha deixat fotografiar.

Aranya Tigre (argioppe brunnichi)

2009-09-13T21:04:00.006+02:00

Avui em comentaba l'amic Pep, que feia dies que no actualitzava el bloc, la veritat es que amb la nena saharauí, i els intents del canvi de plantilla l'he deixat una mica abandonat, així que aprofitant la sortideta d'aquest matí penjaré un nou post i trencarem aquesta aturada temporal.
I en quant tingui el "fronti" reparat continuarem, o millor dit acabarem amb el recull de despoblats de l'alt urgell.

Aranya Tigre (argioppe brunnichi)

L'aranya és un artròpode que, a diferència dels insectes, té vuit potes en comptes de sis i no té ni antenes ni ales. Mentre que els insectes tenen ulls simples, les aranyes els tenen compostos. Té el cos dividit en dues parts: cap i tòrax, els quals estan units pel que s'anomena caparró. Com totes les aranyes, tenen la facultat de produir seda, la qual utilitzen per a penjar-se en l'aire i per a construir trampes amb les que atrapen a les seves preses.

Representa les aranyes que construeixen les teranyines orbiculars típicament de captura, tan freqüents al final de l'estiu. Les teranyines d'aquesta espècie és una de les més grans i espectaculars, ja que poden arribar a fer uns 30 cm de diàmetre. Són molt fàcils de distingir pel traçat en ziga-zaga d'una de les bandes de subjecció, la qual és més blanca que la resta de la teranyina i la creua pel centre en sentit vertical (veure foto). L'aranya es situa normalment al mig de la teranyina. Si ensopeguem amb una d'aquestes construccions en el bosc, és recomanable, aleshores, aturar-se un moment i apreciar detingudament aquesta obra d'art.

Les aranyes realitzen una digestió externa. Quan atrapen a la seva víctima en un capoll de seda, buiden a sobre d'ella tots els sucs gàstrics, els quals desfan la víctima, i a continuació xuclen la papilla en què es converteix.

Les femelles d'aranya tigre tenen un abdomen gros i globulós a ratlles negres i grogues (veure foto). El mascle, tres vegades més petit i molt més discret de color, té un abdomen prim i tubular, vellut i amb dues franges laterals més fosques. La femella pot arribar a posar fins a 400 ous en un capoll de seda, el qual utilitza com a incubadora i que normalment amaga entre la vegetació.

Foto: David Manzanera

El poble Saharaui

2009-06-17T13:17:00.005+02:00

Aviat arribarà la nostra estimada Sàhara, per això he volgut fer aquest video amb algunes de les imatges que tinc d'ella i el seu poble, així també veureu la cara i la creu d'una lluita que dura més de 30 anys, no es el mateix veure un grup de Saharauis manifestant-se Via Laietana avall...qu eviure la seva realitat als campaments, com molta gent només viu una versió aquí en veureu les dues.
Així entendreu el perquè de els seus crits al cel.

Protecció del patrimoni........????Sant Serni de la Mala Sort....!! o de Coborriu

2009-03-14T10:55:00.006+01:00

No vull ni volia que aquest bloc fos un bloc de denúncia, per això ja en tinc un altre, però no puc evitar dir res quan veig coses com aquestes, o com va ser en el seu moment l'estat de Sant Martí de Tost, en aquest cas li ha tocat a un altre sant, Sant Serni, a Coborriu de Bellver, conegut també com Sant Serni de Coborriu, i es que em sap greu veure aquesta deixadesa patrimonial que temin avui en dia, sobre tot que tenen els que poden fer alguna cosa, si estigués en les meves mans prou sabeu que ho faria.
Els que em coneixeu sabeu que tinc debilitat per la nostra història i el nostre patrimoni, penso que es el que ens identifica com a poble, i l'hem de conservar i protegir. Això ho dic perquè em ve mal de cap quan veig segons quines aberracions, animalades, o bestieses, ahir vaig estar a Sant Serni de Coborriu, volia calcar unes làpides del 1800 que estan en el que sembla un cementiri, les volia calcar perquè em dona la sensació que algun dia desapareixeran per art de màgia, com que no les he pogut calcar les he fotografiat. Com he dit tenen prop de 250 anys i em sobta i preocupa la seva disposició, hi ha una que està recolzada en un mur com qui deixa un bastó després d'una llarga caminada, el curiós d'aquesta làpida es que a sota de tot hi té dibuixada una mena de corona, us he de dir que son unes lloses de pedra calcària bastant dura, i que estan gravades a mà, com no podia ser d'una altre manera. El perquè de la corona es el que em pregunto, si es que realment ho es, l'altre làpida important, o millor dit gran, es el que em sobta més encara, si es que hi cap la opció, la he trobat arrencant l'herba, la molsa, i les plantes que hi creixien damunt d'ella, però el més increïble es que aquesta làpida enorme, té una doble funció, es la que fixa la barana d'un petit tancat que protegeix un pedestal on imagino hi havia una creu, i que com suposo la màgia l'ha fet desaparèixer.
Doncs així es, una barana de forja, està literalment clavada en ella, suposo que el terra era massa tou i hi van buscar una "pedra", una pedra que fa gairebé dos metres.
Com l'altre aquesta també té una curiositat i es que al damunt de tot apareix un dibuix d'una gran creu entre el que sembla que son dos arbres, potser xiprers, una altre curiositat, més aviat misteri per a mi, es el fet que algú!? ha esborrat el nom i la data de la mort del personatge, per amagar quelcom potser?, o per pur entreteniment.
Tot i que sembla minimament ben conservada, si ens fixem bé veurem que la única cosa que es fa periòdicament es tallar l'herba, dels voltants, ningú s'ha preocupat, per mantenir el mur que l'envolta i que formava part del camí que anava cap a l'antic poble de Coborriu, darrera l'església hi ha uns matolls que en un parell d'anys la devoraran, i a sobre d'una de les teulades hi creix un arbre que ja fa més d'un metre i que possiblement amb les seves arrels està deteriorant el sostre.
Sembla ser que la història i el temps no perdonen a Sant Serni de Coborriu, datada de finals del segle X, al 1198 els tant estimats Càtars la van saquejar, robant el que hi havia dintre, i tots els seus ornaments, aprofitant els donatius per l'adquisició de nou material van construir dues capelletes als laterals, que com no podia ser, només en queda un, al 1793, els nostres veïns de l'altre banda del Pirineu, la van cremar, potser era hivern i els va agafar fred a la nit, ja era la tercera vegada que s'aixecava quan al 1936 i com no podia ser menys entre elles, va ser profanada durant la guerra civil, així doncs el 1967 s'aixecà de nou i es restaurà per quart cop!!
Del 1967 ençà, no s'hi fet cap remodelació important que coneguem, i sembla que esperi un nou i desgraciat aconteixement per sumar a la seva llarga història, encara que sigui la única església romànica que té un gravat cúbic, es a dir en dues dimensions, d'un orant, o orador, potser no hi ha prou amb això.
Jo, però tot i així seguiré pensant que si que val la pena protegir i restaurar, però per si un cas això no passa i la vegetació i la falta d'interés per part de qui toqui, pot amb ella, jo li vaig fent fotos que sé que li agrada, i potser d'aquí uns anys quan passi per allà i vegi un munt de pedres escampades pel terra somriuré, i pensaré que jo, si que faré que la seva accidentada història no pugui amb ella.

Despoblat de Lletó XIV

2009-03-11T21:24:00.007+01:00

Tot i estar als peus del Cadí, tot i ser pas de nombrosos rapinyaires migradors, i tot i formar part de la "Volta a Lletó", itinerari en btt; Lletó no resisteix al pas del temps i poc a poc va caient al terra mentre la serra del Cadí resta impassible davant el seu abandonament. En un marc increïblement espectacular i amb unes vistes del Cadí impressionants aquest despoblat sembla tenir un final proper, encara que hi ha una casa arreglada, la resta cauen sense treva alguna.
A la xarxa només trobem això: "El despoblat de Lletó és situat al vessant septentrional de la serra de Cadí (1 470 m), prop del coll de Vanses. Hi ha una capella dedicada a Sant Esteve. "

Despoblat de Nyus XIII

2009-02-06T10:38:00.005+01:00

Aquest cop, no vam haver d'agafar el jeep, i tot que plovia vam sortir a la caça de Nyus, que no son animals!, si no un poblet, o un agregat, de poc més de quatre cases, això si amb la seva església.
Trobem Nyus, a la carretera que de Noves de Segre surt cap a la Guàrdia d'Ares, poc abans del desviament cap a Els Castells, el poble queda en un revolt de la carretera, i tot i que només veim tres cases, fa anys hi havia més, la despoblació i la vegetació han acabat d'ensorrar-les i amagar-les.
Tot i que a Nyus ara mateix hi viu un home gran, aviat quedarà despoblat doncs possiblement haurà de marxar a un lloc més poblat i amb mes serveis degut a la seva avançada edat.
L'església era dedicada a Sant Lluc d'Anyús, tot i que molt simple encara es manté dempeus, poca es la informació que trobem sobre aquest despoblat.

Despoblat de Senyús ( XII )

2009-01-04T20:14:00.008+01:00

Després de les festes, i d'una mudança interminable reprenem el recull dels despoblats de l'Alt Urgell, aquest cop amb Senyús, a la Vall de Cabó, poble que ja havia visitat en anteriors excursions.
Trobem el despoblat de Senyús poc després d'entrar al poble de Cabó, seguint una pista a mà dreta que mena cap al Boumort, i prenent poc després la desviació cap a aquest poble, la pista es troba en força mal estat, i l'ús d'un vehicle 4X4 es imprescindible per arribar-hi, tot i que sempre podem fer-ho a peu, encara que la pendent es considerable i la excursió es fa una mica pesada.
De camí cap al poble passem per davant de l'avenc de Senyús, petita cavitat vertical.
El poble es troba en força bon estat, tot i que no hi viu ningú hi ha alguna casa que s'està arreglant i sembla que hi ha intencions de fer-ho amb alguna altre.
La situació es increïblement privilegiada, sobre un petit turó que domina part de la vall de Cabó, i des d'on arribem a veure el Pedraforca, fins i tot afinant l'ull veiem el despoblat d'Ares el silenci es total, i algun cop es trencat per alguna gralla, o algun ramat de cérvols fent caure pedres barranc avall.
Té una petita església romànica dedicada a Sant Iscle datada del segle XII, d'una sola nau amb un absis semicircular i un campanar de cadireta de dos ulls.

Navegant hi trobem això;
"Despoblat (1134 m alt) del municipi de Cabó (Alt Urgell), a la vall de Senyús , drenada pel barranc de Senyús, que desguassa per la dreta al riu de Cabó, aigua amunt del cap de municipi. L'església de Sant Iscle, antiga sufragània de la de Cabó, és romànica, amb absis sobrealçat i portal amb arquivolta a ponent."

La proximitat a la serra del Boumort feia que antigament les gents de les valls de Cabó i voltants es guanyessin la vida acollin i ajudant els pastors que venien del sud fent la transhumància, la ruta més coneguda i que passava prop de les valls era la anomenada La Cabanera, usada des de l'època medieval per a portar els ramats d'ovelles fins als Pirineus (a la primavera) i vice-versa (a la tardor). En aquesta serra hi ha un pas, anomenat Pas Comptador, usat els pastors per a poder comptar les ovelles que guiaven i comprovar que no n'havien perdut gaires. Quan els ramats tornaven a la tardor dels prats del Pirineu, podien optar per fer estada a Taús (pocs quilòmetres més al nord, un important centre de compra i venda de ramats) o baixar a vendre'ls a la Fira de Sant Andreu a Organyà. Aquesta situació privilegiada i el Pas Comptador donaven a Cabó una gran importància estratègica i econòmica. Molt a prop del pas Comptador s'hi troba també un pou de gel, que contribuïa també a l'activitat econòmica de la zona

Part del poble i l'esglèsia.

Finestra.

Part del poble.

Despoblat de Colldarnat ( XI )

2008-11-24T18:56:00.007+01:00

Ahir diumenge, de nou vaig sortir a la caça d'un altre despoblat, aquest cop Colldarnat, al Municipi de Lavansa i Fórnols.
El poble es troba situat prop del coll d'Arnat, d'aquí el seu nom, aquest coll separa les valls de Tost i Lavansa, a pocs kilómetres de Montant de Tost i Torà de Tost.
El poble gaudeix d'unes vistes impressionants sobre la vall i el congost del riu Lavansa, les muntanyes nevades del Port del Compte i la serra del Cadí.
El poble presenta un estat de semiruïna, de fet només l'esglesia i una casa es mantenen dretes, la casa es de dues plantes, i estable sota la casa, la primera planta està formada per dues habitacions, la cuina, i el menjador, i una porta que dona a una possible era, derruïda, al pis de sobre dues habitacions més amb una altre de més gran sota teulada.
L'església de moment resta sencera, actualment oberta i usada com a estable, amb una capa de fems al terra.
Com a informació només he trobat això.

"Llogaret del municipi de Lavansa i Fórnols (Alt Urgell), a 1 243 m d'altitud al vessant meridional del Montsec de Tost, prop del coll d'Arnat, a la capçalera del torrent de l'Espluga, al camí vell de la vall de Lavansa a la Seu d'Urgell, per on ara passa la pista cap a Montan de Tost. Hi ha la capella de Sant Antoni de Colldarnat. No gaire lluny d'aquesta hi ha una altra capella, Sant Fruitós de l'Espluga, d'origen romànic."

Vista parcial del poble

La capella de Sant Antoni

L'interior de la capella

Despoblat d'Ares. ( X )

2008-11-18T19:25:00.008+01:00

Seguint amb el treball sobre els despoblats de la nostra comarca, afegim a la llista, el despoblat d'Ares.
Situat sota el cim del Cogulló d'Ares, i a mig camí entre la Guàrdia d'Ares i Cabó, amb orientació sud, cap a la vessant de la Vall de Cabó.
En la tasca de recerca informativa només he trobat aquesta informació.

"Llogaret despoblat del municipi de Cabó (Alt Urgell) situat a 1 400 m d'altitud, al vessant meridional de la serra d'Ares (1 847 m, al pla Redon), gran altiplà ramader, limitat per altes cingleres, que separa la vall de Cabó de la vall de la Guàrdia o d'Aguilar. El lloc és presidit per l'església de Sant Bernabé, d'origen romànic, amb absis quadrat i dues capelles fent transsepte. Antiga sufragània de la de Cabó, ara depèn de la parròquia de Coll de Nargó. Prop hi ha les bordes d'Ares. Ares pertanyia al quarter d'Organyà, del vescomtat de Castellbò."

Es un poblet amb cases molt disperses, i sense una estructura de les edificacions formant carrers o carrerons.
En el punt alt del poble trobem l'anomenada església de Sant Bernabé, en bon estat de conservació, gràcies a que resta tancada amb candau i cadena.
El poble està orientat al sud, aprofitant així al màxim les hores de llum solar i les magnífiques vistes, les cases que resten dretes son grans masos de mes d'una planta, alguna de les edificacions té el teulat restaura i s'empra com per a resguardar bestiar, en aquest cas ovelles, al poble hi trobem aigua, d'una font que encara raja amb un petit dipòsit.
Com en molts pobles imaginem que la font era punt de reunió, doncs es troba resguardada del sol per un gran om, i hi petits murs on la gent hi devia seure, converses i converses mantingudes al llarg del temps sota aquest om, han quedat en el passat, mentre l'arbre va creixent.

Mas a Ares i vista de la Vall de Cabó i Serra de Boumort.

Interior de l'església.

Un dels masos que encara resisteix el pas del temps.

Despoblat de Banyeres ( IX )

2008-10-20T20:24:00.006+02:00

També "Banyers" o "Banyeres de Lavansa".
La informació sobre aquest petit poble es escasa, es troba a la vall de Lavansa, s'hi accedeix per una pista que surt de la carretera de la Seu a Tuixén, abans d'arribar a Adraén i passat el coll de la Traba hi ha una pista que surt a mà dreta i que ens porta fins a Banyeres.
La vistes son espectaculars i el paratge es idíl·lic, veiem la vall de Lavansa i el Cadí, el Cadinell i Port del Comte, es un poble petit que encara conserva algunes cases dretes i en un estat prou acceptable, en el seu cementiri només he vist tres creus i un parell de làpides, tot i que el poble es devia abandonar als 60, una làpida datava del 1983, un fet prou curiós, una mare i una filla enterrades amb el pare, mort l'any 1949.
Té una església d'origen romànic dedicada a Sant Joan i Sant Vicenç i el seu estat es lamentable i ruïnós, la teulada i una paret han caigut senceres, queda mig campanar dret i tota la runa es dintre del recinte amb la qual cosa al entrar caminem per damunt de muntanyes de rocs i un metre i mig per sobre del que seria el nivell de l'església cosa que fa que no puguem apreciar el seu interior, només la part del presbiteri es visible. En una publicació del 1999 en que s'anomena la església, el seu estat era bo.
En moltes de les cases en estat semiruïnós podem veure el que devien ser forns de pa, fins al moment en cap altre poble els havia vist en tan bon estat, seguint la pista amunt ja sortint del poble arribem a un gran mas i a les restes del castell de Banyeres del qual només resten dues parets que fan cantonada, i d'uns 6 metres d'alçada, però que ens dona una idea de com era el castell i l'entorn. Possiblement una de les tantes pertinences dels comtes d'Urgell.
Des de Banyeres surt l'antic camí que mena cap a Torà de Tost i que passa per Sauvanyà.
Es curiós imaginar com era la vida en aquests pobles, i intentar recrear-la mentalment, més curiós es el fet que hi hagués un castell que dominés el poble i la vall, devien haver cavallers?.
Com un cavaller m'he quedat assegut en un dels murs del castell, amb els peus penjant al buit, i gaudint del silenci, la posta de sol i la tranquil·litat mentre em recreava admirant la vasta extensió del meu domini.

L'església i una casa del poble

Làpida

Torre del desaparegut castell de Banyeres

Despoblat de Sallent de Castellbò ( VIII )

2008-10-16T11:15:00.007+02:00

Dissabte al matí, vaig sortir en busca d'aquest petit poble, tantes i tantes vegades passant per davant, i sense fixar-m'hi. Està relativament a prop i ben comunicat, i tot i que jo l'afageixo a la llista de despoblats em va semblar veure que hi vivia algú, de fet hi ha una casa a la qual li arriba electricitat, amb flors als balcons i uns quants gossos bordant. Tot i que em vaig acostar prou al poble no hi vaig poder entrar-hi dintre, la cridòria dels gossos em va atabalar enmig de tant silenci i vaig optar per marxar.
Properament hi tornaré a veure si puc parlar amb la persona que hi viu, i puc fer un passeig pel poble. Sallent de Castellbò era antigament un punt fortificat, amb unes quantes cases entorn de l'església i uns pocs masos, Can Damians, Can Tomàs, Mas d'en Roca, etc., entorn seu. És a 1 243 m d'altitud i tot el seu conjunt tenia 2 habitants el 1991 i un màxim de 9 famílies a mitjan segle XIX. La seva esglesiola de Sant Serni, un edifici rectangular, amb façana i campanaret a ponent, cobert de llosa, depenia de Sendes i ara de Castellbò.

Despoblat de la Freita ( VII )

2008-10-12T21:11:00.010+02:00

Aquesta tarda a tocat la Freita, aquest poble tot i no estar molt lluny de la Seu, està en molt mal estat, les cases només conserven el murs i l'accés a l'església es gairebé impossible. L'any 1991 restava el darrer habitant en aquest poble, suposadament un pastor.
Veiem però, que tot i que el cementiri no es molt gran hi ha ben be una quinzena de creus visibles, faltaria netejar els matolls per tenir una visió mes clara.
L'església està dedicada a Sant Joan i es d'origen romànic, com dic l'accés es casi impossible, el carreró que hi arriba està replet d'esbarzers i ortigues, només la persistència permet arribar-hi.
Com que possiblement un dia caigui, he de ser persistent, l'església presenta una planta d'una sola nau amb un petit presbiteri. Una cosa que m'ha xocat es trobar restes d'ossos humans al terra de l'església, imagino que les guineus o altres bestioles han aprofitat el poc que quedava d'ells.
Com a l'església de Solanell els arcs del sostre no han pogut aguantar el pas del temps i part d'ell ha caigut, deixant al descobert l'estructura de fusta de la taulada. Un fet que condemna l'església a la seva total desaparició.
Prop de la Freita hi trobem una creu de terme, per una banda hi diu: "Santa Creu de Tost" i per l'altre: "Digna creu de la Freita". Fins aquí s'estenien les terres del senyor Arnau Mir de Tost, d'aquest lloc on trobem avui la creu sabem que a tenir lloc una de les últimes batalles de la tercera guerra carlina.

Poble de la Freita.

Església de Sant Joan amb el cementiri en primer terme.

Creu de terme de la Freita

Despoblat de Nabiners ( VI )

2008-10-08T11:01:00.004+02:00

El poble de Nabiners, es troba a pocs minuts de la Seu d'Urgell i hi podem arribar per el Pla de Sant Tirs o la Seu.
Les vistes que s'aprecien des de les rodalies son impressionants, la plana de la Seu, les muntanyes d'Andorra, etc.
Tot i que ja no queda cap casa dreta i l'església ja ha caigut casi tota en cara queden restes evidents del que fou com a poble, i encara queden restes evidents del que fou el cementiri.
A la xarxa he trobat això;
"Aigua amunt del torrent de la Coma, a la dreta d'aquest, hi ha el despoblat de Nabiners, amb l'antiga parròquia de Sant Sadurní de Nabiners, romànica, sobrealçada, amb un bell aparell d'espiga al mur de tramuntana. Amb un campanar de dos ulls sobre la façana de ponent, el portal de mig punt és a migdia i el porxo que l'aixoplugava és mig arruïnat. La parròquia és mencionada en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell i la vila de Nabiners és citada el 987; el lloc fou del capítol d'Urgell i ja a mitjan segle XIX era un agregat d'Arfa. Dins el terme de la seva parròquia (de la qual era sufragània la de la Coma) hi havia els masos de Murris, Casanoves, Planes, Canturri i altres.
Seguint aigua amunt el torrent de la Coma, al capdamunt i a l'esquerra d'aquest trobem el llogaret de la Freita (1 h el 1991), a 1 161 m d'altitud, sota el tossal de la Freita (1 191 m). Hi ha l'església parroquial de Sant Joan, d'origen romànic, sobrealçada.
A mitjan segle XIX són documentats, a més, les Bordes i el Mas del Trilla, el Mas d'Aristot, el de Franquet, el del Fonso i el de Llerola, el Mas de Carbonell, el del Castell, el del Poblador de la Serra (la Coma) i, a Nabiners, el Mas de Ramon i el Mas del Ripoll."
La primera es de la porta d'entrada al que era l'església, el primer cop que vaig trobar Nabiners vaig poder entrar a l'interior d'aquesta.

Porta de l'església

Cementiri

Restes del poble

Despoblat de Solanell ( V )

2008-10-04T10:32:00.006+02:00

Tot i que publicats, en tingui 5, gairebé els he recorregut tots, tots menys Solanell, i ja tenia ganes, no podia ser això que un professor de geografia de la universitat de Queen's hagués fet un estudi que posteriorment va publicar en forma de llibre sobre aquest poble. I encara menys després de estar treballant a Sant Joan de l'Erm i passar gairebé pel davant.

Us he de dir que em va impactar i força.

Un poble enorme, en comparació de la resta de despoblats, amb aigua i llum, i una situació increïblement privilegiada, la arribada es espectacular, doncs fins el darrer revolt de la pista no apareix, i quan ho fa ho fa tot sencer, imponent, gegant desolador i misteriós, i amb un campanar octogonal que enfila per la part del darrera del poble.

De fet i segons estudis havia arribat a ser més important que Castellbò, i amb mes habitants.

La majoria de cases estan en estat ruïnós i molts dels carrers son inaccessibles a causa de la densa vegetació, son cases grans en molts casos amb mes d'una planta.

L'església com a la majoria de pobles està oberta a qualsevol desaprensiu que hi deixa el seu rastre a la paret, totalment buida, té el sostre interior caigut, tot i que la teulada la conserva, encara conserva l'escala de fusta que puja al campanar, que amb un mica de por i incertesa vaig pujar, campanar, però, que ha perdut part de la teulada.
El mes estrany i impactant es el dibuix que es troba al que devia ser l'altar, us he posat una foto per satisfer la vostra curiositat.

Un poble curiós i misteriós abandonat a la dècada dels 60.

Vista general Solanell

Un dels masos del poble

Dibuix a l'altar

Morir en l'oblit, els pobles abandonats de l'Alt Urgell

2008-09-23T06:49:00.006+02:00

Ja fa temps que penso que la situació d'abandonament per part de l'administració de molts pobles, ha provoct el seu abandonament i la seva posterior transformació en estat de ruïna total.
La falta de electricitat, les fonts que s'han anat assecant, i l'estat de les vies de comunicació han estat els resultats del poc interés del govern per el que jo penso que son una part de les nostres arrels.
Per això des de fa anys penso que he de contribuir conservant d'alguna manera aquest pobles abans que desapareguin totalment, només ho se fer amb fotos, així que fa temps que penso en fer un petit arxiu fotogràfic de tots els pobles, nuclis disseminats, ermites, etc. I així he començat, poc a poc i amb bona lletra, esperant que algun dia algú pugui veure una foto de com èren abans de desaparèixer aquests pobles, i de la seva importància quan encara hi vivia gent, i del patrimoni que teniem a la comarca.
He fet una petita presentació d'aquest treball personal.

"Pobles, veïnats i masos condemnats per la despoblació. Habitats en un temps per grans famílies que treballaven la terra de sol a sol mentre forjaven la història a cop d’aixada.
Uns pobles on s’han escrit llegendes i d’on han sortit grans cavallers que han format part de la història de Catalunya, una història de la que en formem part,i que dóna a aquest país la seva identitat.
Pobles que han sobreviscut a freds rigorosos, a sequeres i a grans tempestes, pobles que han estat incomunicats molt de temps, i que tot i així han sobreviscut a allò que ara els esta fent desaparèixer.
Igual que desapareixen vells costums i velles tradicions, com també vies de comunicació, com el camí d’Alinyà a La Vansa,o el de Castellbó a Albet i Solanell, el de Anserall a Farrera dels Llops, i d’altres usades des de antic i ara deixades de banda per la desaparició dels seus habitants.
Un abandó que s’ha estès al romànic català, el patrimoni mes representatiu de les nostre valls, a la arquitectura que identifica el nostre poble i l seva gent.
Esglésies,ermites i capelles amb secrets mai escoltats, i esforços mai compensats, aixecades amb el propòsit de fer arribar la fe, i amb la finalitat de protegir les seves gents, una finalitat oblidada envers aquests monuments que poc a poc van caient, i com els pobles que guardaven, van morint en l’oblit.

"Ara, tan sols xiula el vent per els carrers solitaris,

ara tan sols corre l'aigua, quan plou,

ara només juguen les fulles dels arbres al caure,

i es ara, quan aquests pobles s'han quedat, tant sols."

Pobles en llista i amb publicació al bloc.

Ministrells.
Sendes.
Sauvanyà.
Fontelles.

Propers pobles per publicar.

La Freita.
Nabiners.
La Coma de Nabiners.
Llirt.
Solanell.
Sallent de Castellbó.
Les Eres.
Forn i Caferna.
Colldarnat.
Morters.
Nyus.
Estelareny.
Senyús.
Lletó.
Banyeres.
Cerneres.
Farrera dels Llops.

Despoblat de Fontelles (IV)

2008-09-22T20:44:00.006+02:00

Ahir al matí vaig sortir a la recerca de Fontelles, tot i que ja hi havia passat algun cop, mai havia parat a mirar-m'ho amb l'interès que tinc ara.
Vaig anar cap al Pla de Sant Tirs, i allà vaig agafar la pista que mena cap a la Freita i la Coma de Nabiners.
Un cop passat per el Mas d'en Planes vaig agafar un trencall a mà dreta, seguint un itinerari de btt, i poc a poc vaig arribar al despoblat de Fontelles.
Cal a dir que petit i aïllat, és un lloc privilegiat amb vistes cap a la vall de Tost, de fet al fons es pot veure el poble de Torà.
Cap a l'esquerra veiem part de la Serra del Cadí.
Aquest llogaret es troba al vessant meridional del tossal de Can Franc , avui despoblat, on al segle XIX hi havia el Mas de Fontelles. S'hi dreça l'antiga església sufragània de Sant Fruitós de Fontelles, romànica, amb un absis semicircular i la coberta de la nau, refeta, sobrealçada.
L'esglèsia resta amagada entre uns arbres, vaig poder veure que el petit cementiri encara conserva algunes creus, la mes antiga del 1918, i la mes moderna del 1969.
Prop del poble vaig trobar fins i tot un pou del qual devien treure l'aigua potable.

Devia de ser una zona prou concorreguda, doncs els camins enllacen la Freita, Nabiners la Coma de Nabiners, Fontelles i Mas d'en Planes, als quals es podia arribar per la Seu o per el Pla de Sant Tirs.

Sant Fruitós de Fontelles

Disseminat de Fontelles

Pou d'aigua

Despoblat de Sauvanyà (III)

2008-09-19T10:31:00.004+02:00

Per arribar a Sauvanyà seguirem des de Torà de Tost una pista que gira a esquerra un cop som al dipòsit del poble, la pista al final està en força mal estat però amb un 4X4 arribarem prou be, hi ha una cadena que ens farà deixar el cotxe i caminar una mica fins al poble, cosa que servirà per entrar en situació, i gaudir del silenci i la calma del poble.

El despoblat de Sauvanyà, es troba a 1 081 m, també dit a vegades Selvanyà. La seva església sufragània de Sant Esteve és d'origen romànic, d'una sola nau coberta a doble vessant amb teulada de llicorella i absis semicircular. A la façana de ponent té una finestra cruciforme i, a sobre, una espadanya de dos ulls.

Tot i que inclòs en la meva llista de despoblats, de moment només hi viu un pastor durant uns mesos a l’any. Si algun dia arriba la llum, potser tornaran alguns veïns.

Sant Esteve a Sauvanyà

Sauvanyà vista general

Despoblat de Sendes (II)

2008-09-16T10:44:00.006+02:00

Tot i que ja us vaig ensenyar unes fotos en un altre bloc, aprofito per posar-hi alguna de diferent. De pas a veure si puc començar una sèrie sobre els pobles abandonats.
El poble de Sendes es troba a la vall de Castelbò, una de les valls mes despoblades que conec.
Sendes, a 1 243 m d'altitud, al N de la vila de Castellbò, és sobre el barranc del seu nom. Era un lloc important i cap d'una extensa parròquia i ara és un despoblat, que tenia encara 7 habitants el 1970 i 23 el 1960; havia arribat a 73 h a mitjans del segle XIX.
L'església de Sant Vicenç, un edifici del segle XVIII amb campanar de torre, tenia un retaule gòtic de Sant Feliu dels segles XIV-XV, que el 1972 es va portar a la casa del comú de Montferrer per dur-lo al Museu Diocesà d'Urgell.

Casa a Sendes

Poble de Sendes

Despoblat de Ministrells (I)

2008-09-12T12:00:00.008+02:00

Ministrells es un petit poble, o llogaret, despoblat ja des de els anys 70. És un poble format per poc menys d'una desena de cases mirant totes a sud-est, i segons informacions abans nomenant Sant Joan de Ministrells.
Fins l'any 1970 pertanyia a Arcavell, ara pertany a Anserall.
Està situat sota el cap del Solà de Ministrells, entre el barranc d'Ars i el riu de Civís. Hi havia capella dedicada a Sant Jaume. El poble es troba en un estat lamentable i ruïnós, la capella no la vaig trobar, tampoc duia el calçat adequat, anava amb albarques, sembla ser que està per damunt del poble, o engolida per la vegetació com la majoria de cases i carrers. Curiosament en apropar-nos al poble veiem que hi arriba fil elèctric, i fins i tot en alguna casa es veu part del que era l'enllumenat públic.
Ara la casa que resta en millor estat serveix com a estable.
Un de tants pobles que cauran en l'oblit col·lectiu, i desapareixeran del lloc on eren amb el pas del temps i les tempestes.

Carreró a Ministrells

La Vall de Galba

2008-09-10T11:02:00.005+02:00

Dilluns aprofitant que teníem festa tots dos, vàrem sortir a fer una excursioneta, després de tot l'estiu els pocs dies que podiem coincidit, els havíem compartit amb la Sàhara, ara ens tocava a nosaltres.

Ja feia temps que m'havien parlat de la Vall de Galba, així que aprofitant que teníem tot el dia, vàrem sortir cap allà, no sense abans esmorzar al Serafí.

Una excursió que bé mereix la pena per la tranquil·litat del lloc, i per les impressionants muntanyes que ens envolten.

Un indret que tornarem a visitar molt aviat, això si, aquest cop deixarem el cotxe més amunt, i ens estalviarem els 4 km de pista polsegosa i que ens ha restat una mica de temps. 4 anar i 4 tornar.

Si us hi voleu acostar heu d'anar amb cotxe direcció Montlluis, abans de Montlluis a la rotonda prendre direcció les Bullosses ,Matemale, passarem el pantà de Matemale i poc després haurem d'estar atents per agafar una desviació a mà esquerra cap a Espossuille, que es on vàrem deixar el cotxe, i que vosaltres podreu seguir per la pista fins a un berenador.

Fins a Espossuille des de la Seu 1:20 h aproximadament.

El comiat

2008-09-04T20:59:00.002+02:00

Ahir i després de dos mesos, la Sàhara va marxar cap al camp de refugiats.
Va ser un comiat emotiu i llarg, i ens vàrem aguantar les llàgrimes com vàrem poder.
Han estat dos mesos en els que hem compartit bons moments i les nostres vides, tot i que al començament pensàvem que aprendríem o veuríem una manera de viure i fer les coses pròpies de una nena que viu enmig d'un desert, i que ens ensenyaria a veure les coses d'una altra manera. A valorar més el que tenim, i a ser menys materialistes.
Però no ha esta així, ens ha ensenyat com es realment l'ésser humà, i ens ha ensenyat que donar amor es mes fàcil del que sembla, hem tingut el seu amor sense demanar res a canvi, i hem vist com el transmetia a d'altres nens i no tan nens, un amor incondicional i igual per a tothom fos qui fos.
I això tan important en la vida i en la societat ens ho ha ensenyat una nena de vuit anys a qui la societat precisament ha donat la esquena deixant-los abandonats amb les seves famílies enmig del desert i enmig de les tempestes de sorra.
Hem rigut molt i ens ho hem passat molt bé, i si tot va bé l'any que bé la tornarem a tenir aquí aprenent una mica més de català, i regalant els seus petons.
Us deixo un recull de fotos en forma d'slide, espero que us agradi.

Morir en l'oblit i III ; fem força blocaires!

2008-08-29T14:51:00.007+02:00

Us enganxo més a baix el post d'en Marc, al seu bloc, esperant que us hi adheriu, i poguem enviar una carta amb unes quantes signatures.

Gràcies a tots.

" Carta al director

L'enviaré la setmana que ve. Si voleu afegir-vos-hi com a sotasignats, envieu-me un correu a dusming@msn.com (nom, cognoms i DNI) .

El baldaquí i l'església de Tost
Mentre el Museu Episcopal de Vic (MEV) organitza l’exposició El cel pintat. El baldaquí de Tost, "una obra excepcional del romànic català", la imponent església de Sant Martí de Tost (Alt Urgell) cau a trossos i és un abocador d’escombraries. La mostra, segons llegeixo al web del Museu, "s’entén com un primer pas dins un projecte més ampli de retrobament de conjunts romànics dispersos per Catalunya". ¿Retrobament? ¿Aquest projecte inclou la dignificació de l’església que va acollir aquest baldaquí "excepcional"? ¿O potser després d’haver-ne tret la joia ja podem deixar que s’ensorri en aquest cul de món on ningú no dirà res? ¿No és una obra única el lloc on es trobava? ¿Cal que caiguin aquests monuments ara que ja no hi ha res valuós a dins?
Quan s’acabi aquesta exposició, en proposo una altra: Morir en l’oblit. L’església de Sant Martí de Tost. Abans, però, visiteu el temple, sobretot els que heu anat a veure El cel pintat, perquè us caigui el món als peus: l’interior està destrossat, hi ha restes dels altars escampats pertot arreu, el terra està aixecat i gairebé no hi queden lloses. No cal descriure la tragèdia amb pèls i senyals; simplement és vergonyós.
No podem tenir un patrimoni deixat de la mà de Déu ni de la mà dels que en tenen una visió parcial i interessada."

L'interior de l'església. Cliqueu per més gran.

Morir en l'oblit II ( el baldaquí de Tost )

2008-08-28T15:53:00.004+02:00

Després de veure com el Govern i l'església deixen caure monuments tan impressionants com l'església de Sant Martí de Tost, en Marc em comenta que irònicament al Museu Episcopal de Vic podem veure exposat part d'el Baldaquí de Tost, doncs l'altra part per a més inri està al MNAC.

Abans de seguir, em pregunto, com es possible que aquests tresors de la nostra comarca, de la història de la nostra comarca, s'exposin en dos llocs diferents i no aquí, per què no hi ha un lloc destinat al museu diocesà per a aquests petits tresors, i per què no els reclamem, com han fet no fa gaire al Pallars?

Segueixo doncs. Es lícit, socialment parlant, emportar-se els elements valuosos d'una església, i després deixar que aquesta caigui? i dic socialment parlant per que si no evidentment seria el que coneixem com saqueig, una pràctica molt habitual a des de l'edat mitjana, i que ara s'ha "legalitzat".

El pitjor però, es el que diu el Museu Episcopal de Vic per vendre aquesta exposició;

"El baldaquí de Sant Martí de Tost (Alt Urgell) és una obra excepcional del romànic català que es conserva en dos museus diferents. Mentre que el MEV posseeix la biga davantera i la cresteria, el MNAC conserva la taula-plafó. Per tal de donar al públic l’oportunitat de gaudir, per primera vegada, del conjunt sencer, ambdues institucions han decidit desenvolupar aquesta exposició temporal, la qual s’entén com un primer pas dins un projecte més ampli de retrobament de conjunts romànics dispersos per Catalunya, projecte que ja fou iniciat per la Junta de Museus de Catalunya l’any 2000.

Això si, ara que ja hem retrobat els conjunts dispersos, a les esglésies els hi deixarem el pa mullat, com als coloms.

Això es la classe de política de conservació del patrimoni que promou el Govern català?, aquests es el projecte de retrobament de conjunts romànics dispersos per Catalunya?, doncs no sé si algú se'n ha adonat però ho estan fent a mitges.

Ara que clar, si saps que el vaixell s'ha d'enfonsar " las mujeres i los baldaquis primero! "....ara ho començo a entendre tot....ja ho diuen ja " murs més alts han caigut" i "amb l'esglèsia hem topat", ara no us sabria dir si son dos dites diferents o una de sencera.......

Restes del altar central

Morir en l'oblit

2008-08-24T19:08:00.007+02:00

Ja feia dies que no pujava cap a la vall de Tost, de fet m'hi he decidit després de veure que en Marc ha publicat un nou bloc i utilitza una foto de l'interior de Sant Martí de Tost, una església romànica imponent.

Se'm cau el món als peus en veure monuments com aquests en un estat d'abandó i degradació tan grans, la porta l'ultim cop tenia una cadena i un candau, ara té la cadena i el candau no hi es, la església serveix de magatzem o de contenidor d'escombreries, no se de que ben bé, l'interior està destrossat, hi ha restes dels altars escampats per tot arreu, el terra està aixecat i quasi no queden lloses, però no descriuré la tragèdia amb pels i senyals, simplement es molt trist.

Ja sabeu que el tema de la despoblació al Pirineu em preocupa, i molt, però encara més la mort de monuments tan importants i significatius com aquest.

Estem parlant d'un monument que ja se'n parla d'ell a l'any 815, poca broma.

Estem parlant, també de la historia de la vall de Tost, i de la història de l'Alt Urgell, una història plena de comtes i cavallers, una historia amb lluites i assassinats, i una història que forma part de la història del nostre país.

I amics meus, la história tal i com jo l'entenc, es l'esperit del poble, la identitat de la gent que en ell hi viu i del respecte que s'han guanyat, un respecte a base de lluites i batalles que han anat forjant la nostra história.

Es per això que se'm cau el món als peus quan veig coses així, i es quan penso que si comencem perdent monuments com aquests ho acabarem perdent tot, i la història ja no serà com ara, i fins i tot d'aquí uns anys en parlar de la història de Catalunya hom podrà o no creure-la per què només seran lletres en un llibre.

I ja sabem que passa amb els llibres, es queden als prestatges, i molts cops ens oblidem d'ells.

Proposo ara, i des de aquí la creació d'una comissió per la recuperació del nostre patrimoni, tot i que ja se'n va començar a parlar fa uns mesos en la versió digital de Viure als Pirineus en un article d'en Toni Alet, hem de fer alguna cosa per no perdre el que els nostres avis i basavis van construir, i que ens identifica com a poble.

Festa Major de Montellà

2008-08-24T18:58:00.004+02:00

Ahir aprofitant que era dissabte i que tenim uns amics a Montellà, i important, que eren les festes de Montellà, vàrem anar a veure els pallassos, una actuació de la companyia Pepsicolen divertida i encertada que va fer ballar i participar a més d'un pare.

Aviat marxarà la Sàhara, però no per això baixem el ritme, i tot el que sigui entreteniment i diversió sempre serà benvingut.

Pla de Sorri

2008-08-20T11:44:00.003+02:00

Baixant del Pla de Sorri i cap a Castellnou de Carcolze al febrer.

De tant en tant va bé un instant així.

Furtius al Cadí

2008-08-15T17:28:00.005+02:00

Segueixo molt d'aprop les notícies sobre la aparició i el retorn d'animals que anys enrere habitaven aquests boscos i aquestes muntanyes, primer el llop ( cannis lupus ) i ara l'ós, o millor dit l'ossa ( ursus arctos ).
He llegit diferents articles d'opinió en la que es crítica i es tem la presència d'aquests animals, cosa de la que discrepo, doncs si algú ha de tenir el dret i el privilegi de viure a la muntanya son els animals, no diré més.
També he llegit molt sobre ells i com viuen i com es mouen, i mai he tingut la por que molta gent diu tenir ara que hi son per aquí, vaig tranquil.lament a passejar pel Cadí, a descobrir nous llocs, nous racons, noves olors, i noves sensacions.
Avui he descobert una cosa que no m'ha agradat, al Parc del Cadí hi habita una animal molt més perillós que l'ós i el llop, el caçador furtiu, aquest matí passejant pel Cadí, i amb la meva més que inacabable curiositat i observació he vist al terra i per casualitat una baina de bala, una baina ja disparada, prop d'on era jo, l'he hagut d'agafar i l'he dut a casa, els meus coneixements de balística es resumeixen a algun capítol de C.S.I., per tant he buscat al Google tot el que hi posava a la part posterior R - P 44 REM MAG, com m'agrada el Google!. Per uns instants he pensat que podia ser de quan els republicans i els franquistes es trobàven pel Pirineu, en alguna d'aquelles batalles desconegudes, inocent de mi.
Resulta que es la baina d'una bala de calibre 44, una gran bala, una bala potent i destructiva, he trobat en algun lloc que es la que portaria la pistola d'en Harry el brut, imagineu-vos.
També, i desprès de buscar molt he trobat en algun foro que sobretot s'utilitza en escopetes, doncs el seu retrocés en pistoles es molt temut, i es el calibre que utilitzen els furtius, després de llegir això m'ha agafat por, però de veritat, ni llop ni ós, un psicòpata armat i amb quina arma, fotent trets i a més caçant il·legalment, ja em direu si no es per tenir por.
Ho diu així : "Su elevadísima potencia necesita mucho entrenamiento y armas muy grandes y robustas. Y el retroceso, especialmente en las armas menos pesadas, es temido por algunos. Su uso se restringe a competiciones de tiro a siluetas metálicas, caza (en los países donde no es ilegal cazar con revólver) y poco más."

Es ara realment quan hem d'anar amb mil ulls a la muntanya, i quan sentim un tret pregar que no sigui un furtiu tarat que ens ha confós amb una bèstia.

Passejant per Lletó

2008-08-10T16:22:00.004+02:00

Aquest matí he pogut escapar-me a fer un passeig per la muntanya, cosa que feia temps havia oblidat, he sortit carregat com sempre amb tot l'equip de foto, trípode inclòs.

He anat fins a la collada de Lletó i allà he deixat el cotxe, el meu passeig ha consistit en rodejar tot el tossal de Lletó, en busca de bitxos i d'altres éssers vius.
La sort ha volgut que em trobés amb un exemplar de la família dels ortòpters, com els saltamartí i les cigarres, es tracta d'una tettigonia mascle,un ortòpter que en la seva evolució ha perdut les ales i ja no vola, simplement es dedica a córrer i caminar, només li ha quedat un petit escut sobre el clatell que mou quan es vol fer sentir.
Es un bitxo singular i curiós si no heu vist cap mai, la femella té una especie de fibló al final de l'abdomen que no es més que per posar ous, ( ovopositor ) no pica no, enterra el fibló i diposita els ous sota terra.

Aquest mascle, concretament, intentava evadir el seu estat d'estrés amb els aromes de l'espígol.

Dades de la imatge

Distància focal 70 mm mode macro

Obertura f8

Velocitat 1/2000

Programa amb prioritat a la obertura.

Pol·linitzant............me

2008-08-08T21:15:00.004+02:00

Uiiiix, senyor quina feinada......tant de pol·len, quin enrenou, qui ho havia de dir, a la meva edat i envoltada de pol·len, ai si em veuen les veïnes, que diran,

-¡mira aquesta, es pensa que encara es jove!.

Ai com se'n assebenti el meu home, jo només volia fer un mos i aquell abellot ja m'ha ben enredat, uixxxx quant de pol·lennnnn.

Ni tan sols dos segons

2008-07-22T12:55:00.008+02:00

Un miler de persones es van manifestar Diumenge 20 de Juliol a Barcelona en defensa de la llibertat i independència del poble sahrauí.
Sota el lema "Tots per la independència del Sàhara Occidental", els manifestants hem recorregut la Plaça Catalunya, Ronda Sant Pere i Via Laietana, finalitzant al migdia al Pla del Palau.
La Marxa per la Pau i la Llibertat del Poble Sahrauí ha exigit l'aplicació dels principis de legalitat internacional, que reconeix el dret del poble sahrauí a celebrar de manera immediata un referèndum d'autodeterminació per decidir lliurement el futur i l'accés a la independència.
També s'ha pretès evidenciar la constant violació de drets humans de la població sahrauí per part del Marroc, i l'oblit per part del Govern Espanyol.

Mentre Marroc i Espanya juguen a passar-se la pilota, els saharauis viuen enmig del desert amb temperatures que arriben fins als 56º. Sense una identitat reconeguda que els permeti moure´s lliurement i ser ciutadans d'aquest planeta.

Envoltats per el mur de la vergonya per que no surtin dels camps de refugiats i amb mines antipersona amagades per dissuadir als valents.

La manifestació, organitzada per la delegació del Front Polisari a Catalunya, ha estat recolzada pel Moviment Solidari amb el Sàhara a Catalunya, amb la participació de les associacions que reben els nenes i nenes saharauis a les diferents comarques catalanes.

Tot plegat un vergonya, i el pitjor per mi es el poc interès dels mitjans de comunicació, premsa, radio i televisió, on la notícia no va durar ni tan sols dos segons.

Potser no volem reconèixer que estan en aquesta situació gràcies a Espanya i Marroc, potser ens fa vergonya que hagin arribat a aquesta situació.

M'agradaria saber que en diuen els senyors socialistes després de prometre que si guanyaven les elccions farien els possible per solucionar els problemes del poble saharaui.

Pintant

2008-07-13T18:49:00.003+02:00

Una de les coses que més li agrada a la Zahra ( Sàhara), es pintar, i o dibuixar, activitats que com a pare postís, m'agrada que realitzi i desenvolupi la seva creativitat, a part m'encanta veure com perd la noció del temps i de l'espai, gairebé com quan veu els dibuixos a la tele, concentrada en la seva feina.

De fet li vaig fer algunes fotos i no es va ni adonar.

Curs d'estiu UDL

2008-07-12T19:54:00.004+02:00

Aquest any un dels cursos d'estiu que cada any programa l'UdL, tractava sobre el fotoperiodisme, el seguiment d'un tema d'actualitat a través del reportatge fotogràfic i amb la mirada particular de diferents fotógrafs.

A part de conèixer diferents autors, vàrem tenir l'oportunitat de conèixer els seus treballs.

L'objectiu del curs però era fer un treball fotogràfic sobre l'inmigració a la Seu d'Urgell, resultat del cual podreu veure l'any que ve en una exposició.

Aquest any el fotógraf convidat, en aquest cas fotógrafa era la Sandra Balsells, una gran reportera guanyadora de molts premis, entre ells l'Ortega i Gasset, i amb una gran trajectória.

Dins dela inmigració jo vaig triar mostrar l'integració dels inmigrants en la societat de la Seu.

El meu personatge es diu Julián, es de Colombia i fa més de tretze anys que resideix a la Seu, parla el català a la perfecció i a més de sentir-se urgellenc, participa en actes que fen que no es perdi la nostra cultura a través de el seu personatge a l'obra Cercamón que es representa a Vilamitjana.

Ara a l'esitu, per treure's un sobresou treballa de cambrer.

Aquí en podeu veure una imatge.

Primera prova superada!

2008-07-06T21:28:00.005+02:00

Ja em passat el primer cap de setmana amb la Zahra ( que ja ens deixat clar que es pronuncia sahàra), i la veritat deu n'hi do! ara entenc les famílies amb nens! quina pallissa que ens ha fotut, es una nena molt activa i juganera, així com també espavilada.

La sort es que li agraden les flors, serà per que allà no en veu gaires, per no dir cap.

Aquests dies aprofitem també per aprendre una mica de hassaní, mentre ella perfecciona el seu espanyol, per sort en parla força, i ens podem entendre perfectament.

Avui hem aprofitat per anar a collir flors i veure els cérvols del parc de Monterrós a Bellver, jo que pensava que li sorprendria, i resulta que ja els havia vist a casa per la tele, per que tenen tele, clar.

Tot i així mai es el mateix.

Benvinguda Zahra

2008-07-03T16:45:00.006+02:00

Sembla que va ser ahir quan en "Valen" ens animaba a participar en un acte de cooperació i solidaritat diferent als que coneixiem fins ara.

Aquest cop ens proposaba acollir un nen/nena saharaui durant els messos d'estiu a casa nostra, com un més de la família.

Aquesta acció forma part de la campanya "Vacances en Pau" que es fa cada any a Espanya i que a la Seu d'Urgell la coordina l'associació "Pirineu amb el Sàhara". Aquests nens es reparteixen per tot l'estat amb les famílies acollidores amb la finalitat de donar una oportunitat de conèixer un entorn i una realitat diferent a la seva, això no vol dir que en el Sàhara hi estiguin en unes condicions precàries, doncs molts van a l'escola i tots tenen una família que els espera al final de l'estiu. Sobretot també se'ls dona la oportunitat d'accedir a un sistema sanitari que els garanteix tornar amb unes condicions de salut adequada.

Una experiència que a més els farà conèixer nois i noies amb unes cultures totalment diferents a la seva i un experiència sobretot per nosaltres que segur que no oblidarem.

Doncs bé, avui ha arribat la nena que acollim, es diu Zahra, té 9 anys i ve del Aaiún poc poc us aniré penjant fotos d'ella per que la conegueu.

Esperem que poguen aprendre tots d'aquesta experiència.

Gràcies a en "Valen" a en Miquel Colom i a en Pep.

Més informació sobre el poble Saharaui a "Todos con el Sahara".

Exposició fotgràfica a la Seu

2008-07-02T16:42:00.004+02:00

El dia de la inauguració de la Universitat d'estiu a la Seu d'Urgell, es farà també la inauguració de les fotos del curs del any anterior, el curs era un treball fotogràfic sobre la ciutat de la Seu d'Urgell, diferents aspectes i punts de vista sobre una mateixa ciutat a través de dotze fotògrafs.

El meu tema va ser la gent gran des d'un punt de vista més anònim però no per això menys important i artístic.

Esteu convidats a la inauguració el dia 8 de Juliol a les 20:00.

Aquí a baix teniu el cartell de l'exposició.

Ànims

2008-07-01T17:26:00.006+02:00

Avui he escoltat aquesta cançó, tot i que ja es vella, i us la he volgut posar al blog per què diu el que molts cops necessitem que ens diguin, o ens hauríem de dir a nosaltres mateixos.
I es l'empenta que necessitem per fer algun pas de tant en tant, o per saber que el podem fer.

Per al senyor Roig, ànims, per la família, ànims, per a l'Albert, ànims, per en Pep, ànims i gràcies, per L'Emma, ànims i paciència, per la Noe, ànims i gràcies, per en David, ànims i gràcies, i per en Franc, ànims i gràcies,i per la resta de blocaires en algun determinat moment, ÀNIMS.

Acompanyarem la cançó, com no amb una imatge, que ben be podria ser el paradís aquell.

L'esperit del riu

2008-07-01T16:51:00.004+02:00

Segur que molts cops asseguts escoltant la remor del riu, us ha semblat escoltar unes veus dèbils, com de fons, com si el riu ens parlés, doncs ens parla, parla l'esperit del riu, i jo l'he pogut caçar, fixeu-vos be sota la pedra, us he fet una ampliació per que ho veieu millor, oi que el veieu, a que fa por.

A partir d'ara m'ho pensaré abans de remullar els peus en un riu!

Voltors III

2008-06-29T15:48:00.005+02:00

La tercera imatge sobre voltors que penjo en aquest blog, com podeu veure es una au que m'encanta, i que a mida que l'observo la vaig coneixent i vaig aprenent coses sobre ells.
Es increïble com podem aprendre sobre els animals observant el seu dia dia.
També es increïble com cada cop em conformo amb menys, al principi en tenia prou amb fotografiar-los volant , vaja amb poder-los enxampar en ple vol, desprès els vaig anar buscant per conèixer-los més a fons i obtenir imatges més compromeses, al final ja busco aquella imatge única i que ens deixi veure alguna cosa més sobre el seu comportament i els seus costums, però es qüestió de paciència i sobretot temps.
Per aconseguir aquesta imatge he estat avui prop de tres hores, però em dono per satisfet, doncs encara no havia pujat a veure'ls aquest any.
Espero que us agradi.

Les dades de la imatge

Distància focal 300mm

Obertura f5,6

Velocitat 1/400

Una imatge refrescant

2008-06-26T11:05:00.006+02:00

Res millor per oblidar els moments de nervis i tensió de dies enrere que un cubell d'aigua freda, en aquest cas una imatge d'aigua ben freda. No fa gaire hi va haver uns campionats de piragüisme al Parc del Segre i m'hi vaig poder acostar a fer quatre fotos, us hi deixo una per què us refresqueu veient-la.
La veritat es que a mi m'agrada molt te molta força i dinamisme, però clar que he de dir jo......jeje!
Alegria que ja està aquí l'estiu!

Dades de la imatge

Distància focal 70mm

Obertura f/18

Velocitat 1/500

De Nador a Andorra

2008-06-20T11:14:00.005+02:00

A hores d'ara, si tot surt com hem planejat, en Omar deu anar camí del Pas de la Casa per creuar la frontera, ho farà tal i com ha creuat la d'Espanya amb Andorra, amb compte de no ser descobert, amb por, nervis i amb l'esperança de poder arribar a Montpeller.

Ahir la nit apareixia a peu, descalç, xop i exhaust entre el punt de trobada i la duana, havia sobreviscut al que segur era la experiència més traumàtica de la seva vida, pitjor que creuar l'estret en pastera. Va creuar la frontera pel riu i en el moment de creuar-lo, sabates en mà, per canviar de banda el riu l'arrossegà uns cent metres corrent avall, la sort va voler que es pogués agafar en una pedra, això si, sense sabates ni documentació, tot s'ho havia endut el riu, fins i tot el rellotge i una mica de certesa i esperança.

Aquesta mateixa sort va voler que es trobés amb algú amb massa bon cor per pensar el que implica ajudar un immigrant il·legal en un país com Andorra, aquest algú li va oferir roba i una dutxa calenta, no tenia ni gana de l'ensurt.

Aquest algú el va portar cap a Sant Julià a veure si podia passar la nit en algun hotelet o pensió, al no dur documentació no el van voler enlloc, així que de nou li van oferir passar la nit en algun lloc calent i amb sostre.

Van quedar per l'endemà a les 8:00 en un punt proper a la frontera, aquesta persona li va portar una bossa d'esport amb més roba, un rellotge, fruita, unes magdalenes que tenia a casa, i una ampolla d'aigua, ah! i un mapa d'Andorra per saber on havia d'anar.

La nit abans mentre buscaven un hotel per en Omar, li havia explicat que era de Nador, tenia 27 anys, i que anava a Montpeller a buscar la seva família, duia un paper mullat amb els telèfons, explicava també que havia esta treballant a Espanya il·legalment a la construcció durant quatre mesos, havia pogut estalviar una mica de diners;

- ara la construcció ha baixat i m'han fet fora, ja no es bon lloc per treballar Espanya.

Entre conversa i conversa es recordava encara del seu ensurt al riu, es feia creus de seguir viu i només repetia;

- jamais en vie, jamais en vie.

Quan el deixava per dormir li va preguntar on era, que era aquest lloc amb una duana i que estava entre Espanya i França;

- Ça c'est l'Andorre monsieur, ça c'est l'Andorre.

Aquell pobre home que volia creuar a França havia anat a parar al pitjor lloc del mon, a Andorra.

Li va dir al seu salvador que si el creuava la frontera amb França li pagava 200 €, de bon gust ho hagués fet, i no pels diners, però això es Andorra i el sistema judicial el més descompensat i irregular que conec, alhora que molts cops incoherent.

Així que amb un gran pesar li va dir que no, l'esperaria l'endemà a les 8:00, per duur-lo a l'estació d'autobusos, d'allà fins al Pas de la Casa, i amb sort i fent dit podria creuar cap a França.

A les 8:00 del matí es troben i ell encara dolgut per la sacsejada del riu, no pot caminar molt bé del dolor als peus, quan arriben a l'estació prenen un cafè i es despedeixen, l'Omar encara te esma per parlar de la selecció Espanyola de futbol, un darrer comiat i li agraeix tot el que a fet, no ho oblidarà mai, ell tampoc no ho oblidarà mai.

Quants cops ho havia sentit i vist per la tele, ahir ho va viure, va ser verídic, va ser emocionant, però també va ser molt trist, va viure en primera persona gairebé, el sentiment de por, d'impotència i d'incertesa que viuen ells, tot això aquí a Catalunya, a Andorra, a Sant Julià.....

Ara encara trist per els moments reflexiona i pensa com es de dura la vida i com molts cops, en una societat en que no falta de res, ens queixem per això, per no res.

Aquesta història podrà ser real o no, la podré haver viscut o no, però estic segur que ha passat.

La casualitat, el cosmos o d'altres energies ha volgut que ens trobéssim, doncs aquest Nadal el passarem a Marroc, de Nador anirem fins al desert, a més repartirem si tot va bé, 50 bicicletes entre els poblats més allunyats, per més inri, aquest estiu acollirem una nena Saharaui i justament ahir em comentaven per què no creava una ONG a la Seu.....quan el cosmos i les energies s'ajunten i es posen d'acord prenen una sola direcció, i pensem que tot es casualitat, però les casualitats no existeixen.

Neixent de nou

2008-06-14T18:01:00.011+02:00

Una imatge que un cop més ens mostra com, tot i un hivern gairebé interminable la natura espera i espera fins que arriba el moment, el moment en que tot neix de nou.

Les dades de la imatge

Distància focal 70 mm

Obertura f/10

Velocitat 1/160

L'hora del àpat!

2008-06-09T20:38:00.006+02:00

Ahir aprofitant el descans plujós del cap de setmana vaig fer una escapadeta al matí per anar a "caçar" bestioles, després de perdre el temps pujant per Aransa i baixant per Bescaran, vaig anar a petar a un prat proper al Segre, farcit de flors i vida minúscula, tot i fer vent, vaig poder fer alguna fotografia.

Mentre feia fotos em vaig adonar que podia aplicar una dita que aplico molts cops a la vida, la que diu que gaudir dels petits moments com si fossin grans es el que fa que la vida sigui mes alegre i plena, penso doncs, que un desert immens com és està ple de petits grans de sorra.

Així doncs vaig poder adonar-me que moltes vegades passejant per un prat ens perdem uns petits instants, els instants de la vida d'uns petits éssers, que no són fàcils de veure i que jo he pogut captar.

La natura crea i l'home destrueix

2008-05-29T12:24:00.012+02:00

Ja fa setmanes que recopilo fotografies per fer aquest slide, quan vaig sentir la cançó l'slide es va començar a crear a la meva ment, i l'havia de fer.

Com no sobre un tema tan actual i candent com la natura o més aviat la destrucció i l'acós que pateix dia a dia per causa de l'home, des de el pare de família que deixa la brossa després del picnic fins al desaprensiu que llença i abandona un automòbil, sense deixar de banda les industries. Un atac que la natura pateix i aguanta com pot, tot i avisar-nos del seu poder de defensa envers un atac global, terratrèmols, inundacions, sequeres, etc.

Però no dirè res que no hagi dit abans en altres posts, simplement que m'entristeix que hi hagi persones que no vegin i estimin la natura com o faig jo, digue'm egoista.
Tornant a l'slide he trigat cinc dies a fer-lo realitat, la música, es d'un grup que es diu Aqualung, la cançó es diu Broken Bones.
Tot i que parla de l'amistat de tres persones, es podría traslladar a l'amistat amb la natura, una amistat que ara per ara no existeix.
Amb l'slide us he volgut mostrar alló que l'home causa sobre la natura, alló que destrueix, i alló que podem perdre, per què res no es per sempre i menys si no ho cuidem.
Volía posar l'slide al blog com he fet d'altres cops, però no sé si l'ordinador no tira o internet no va prou ràpid, o el servidor de blogger no dona a l'abast, així que us poso el link per què el veieu bé, em sap greu.
http://blip.tv/file/948051

Gravat cúbic d'un orant

2008-05-18T21:19:00.004+02:00

Aquest matí entre núvols i pluja he fet una passejadeta per la vall d'Ingla, a la Cerdanya, buscava flors i bitxos...com que el dia estava que s'aguantava per un pèl doncs els bitxos amagats i les flor encara per florir del tot.
He aterrat a Sant Serni de Coborriu, una petita església per la que havia passat infinitats de vegades, un lloc tranquil de no ser pels trets que se senten del camp de tir proper.
Explorant els voltants he descobert el petit cementiri, amb algunes lloses, una en forma de creu, i una més gran gravada, amb inscripcions i data del 18??, no es veia be la data.
M'ha sobtat en un costat de l'arc de la porta, un gravat tridimensional o cúbic, com volgueu, i que he pogut esbrinar que es tractava d'un orant. Fins ara havia vist molts gravats en pedres i lloses, però en pla, mai aprofitant dues cares d'un cub o una pedra.
Curiós si mes no.
Per cert que la Gran Enciclopèdia Catalana diu d'orant que: "Representació d'una figura humana amb els braços estesos, en actitud de pregària, freqüent en l'art paleocristià"

Dades de la imatge

Distància focal 18 mm

Obertura f9

Exposició 1/400

Moments al Cadí

2008-05-14T20:54:00.005+02:00

Avui he trobat uns amics que feia dies que no veia, d'aquells gaire bé de compromís, i torna a explicar la mateixa història, de vegades em canso a mi mateix de sentir explicar la mateixa història una i altre vegada, el proper cop que faci un canvi a la meva vida ho anunciaré per la tele o la ràdio a veure si se'n assabenta tothom.
Parlant amb ells he intentat evadir mig cervell meu de la situació i l'he portat a Vilanova de Banat, quin plaer, hem anat al 20 d'abril, que ara recordo que es el títol d'una cançó, ves per on, just després, millor dit segons desprès d'una nevada una de les darreres nevades a la comarca.

Em sentia allà assegut al cotxe respirant l'aire fred i veient com d'entre les boires apareixia la gran dama, la gran muntanya, la gran serra, com si poc a poc deixés caure un llençol que poc a poc ens descobrís una imatge diferent i privilegiada per als nostres ulls. La imatge del Cadí segons desprès de ser acaronada per una mantell blanc i lleuger, com un vestit de gala que duu en contades ocasions. I que mostra a pocs afortunats.

Fins que he aterrat, i que pesats! sempre igual. (els "amics").

El primer macro: Aglais Urticae o Ortiguera

2008-05-11T22:09:00.004+02:00

Avui al matí aprofitant la treva de pluja, he pogut sortir a fer quatre fotos, he anat cap a Arsèguel i desprès m'he arribat fins als prats de Cal Casanovas, tot i que encara estem a primers de Maig ja comencem a veure els primers insectes i les primeres papallones i erugues, de fet he vist un parell, un d'elles la que veieu a la foto, crec que es una Aglais Urticae, anomenada Ortiguera per alimentar-se de les fulles d'aquesta planta fins que no arriba a la metamorfosi final i a la seva transformació en papallona.
A la foto s'estava atipant.
Mès informació sobre papallones, aquí.

Distància focal 70mm
Obertura f8
Exposició 1/320

Creus. Per a en Casamajor i en Gálvez

2008-05-04T21:08:00.004+02:00

Avui a la tarda hem sortit a passejar una mica, entre tempesta i tempesta, a buscar flors i bitxos per estrenar el meu nou objectiu macro.

Casualment hem trobat prop d'un mas el que devia de ser la ermita del veïnat, i a l'entrada al terra una llosa amb tres creus gravades, no he pogut resistir-me i després de seguir aquests dies el bloc del senyor Casamajor, m'he animat i l'he fotografiat.
De flors ben poques, encara es d'hora, i de bitxos menys, un altre dia serà.

La Fira de Primavera a La Seu d'Urgell

2008-04-25T20:30:00.004+02:00

Com ja sabreu ja fa uns dies que vàrem tenir a la Seu la fira de primavera, una fira on el bestiar es protagonista i on aquest any, a més ha sigut el centre d'atenció, doncs es va celebrar el concurs de catalunya de la raça Frisona.
Després de tres dies de treball fotogràfic us paso el resultat en forma d'slide, amb una música de fons de luxe, la del conegut Louis Prima.

Per l'amic Roig

2008-04-20T21:16:00.006+02:00

Normalment sempre que surto a fer fotos vaig a caçar imatges sense buscar res concret intentant captar alló que em sobta i sorprén visualment, i que intento captar donant una visió diferent a la que els meus ulls veuen, desprès quan arribo a casa les passo al ordinador i les repasso mirant quina d'elles em diu alguna cosa especial tenint en compte el moment de fer-la i el lloc, i el meu estat d’ànim, així com també el que m'ha costat fer-la o trobar el lloc, una equació una mica complicada de entendre....
Ahir ho vaig fer al inrevés, vaig sortir ja amb una idea preconcebuda del que volia fotografiar, volia una foto de paisatge que transmetés una sensació de pau, immensitat, serenor, calma, un lloc en el que hi vingués de gust estirar-s’hi, descansar i contemplar els núvols passar mentre el sol ens escalfa, buscava una foto per dedicar-li a l'Albert Roig.
Per que quan la observi pensi en tot això, per que es pugui relaxar i recreï la vista mentre l'observa, potser massa coses per una sola imatge però diuen que la intenció es el que conta, i sobretot per que quan estigui millor hi vagi.
Cuida't Albert, com a ocasió especial en penjaré dues.
Les vaig fer ahir al matí, per sobre d'Ortedó, i quan vaig veure el lloc vaig pensar que aquí, amb temps i una ment oberta tot això es podia arribar a sentir.

En la primera imatge veiem la serra de Prada i la serra de Montant mirant a la nostra esquerra, en la segona i cap a la dreta veiem els cims enblanquinats d'Andorra i la Cerdanya.

Mosaic entre arbres

2008-04-05T23:32:00.004+02:00

En la meva estada a Torla vaig poder gaudir d'unes excursions pel Parc d'Ordesa, en una d’aquestes excursions a unes cascades, vaig poder veure un dels pics nevats a través de les branques d'un arbre i em va venir al cap una imatge diferent al que veia i al que era. Tal i com jo ho veia semblava que fos un mosaic fet amb trossos de vidre al més pur estil gaudinià i que conformava la imatge d'unes muntanyes nevades.Tot plegat una mica d’imaginació, que en aquells moments de descans i en bona companyia es fan més màgics i divagadors.
Una cosa em va quedar clara en aquells segons d’imaginació teletransportada, i es què, per molt que les coses semblin ser el que son, amb imaginació els hi podem donar la volta per acabar sent allò que vulguem imaginar en aquell moment.
La imaginació es el que ens far ser éssers únics, el que ens permet ser qui no som, i el que ens permet ser on no som, i de vegades en algun moment de les nostres vides ens cal imaginació per fer una passa més en un món més utòpic, i no tan cerebral.

Dades de la foto

Obertura f 10

Temps exposició 1/250

Distància focal 18 mm

Fi del descans

2008-04-02T10:54:00.004+02:00

Després d'uns dies de relax i descans, tornem a la feina, al fer de cada dia, al trobar-nos amb la gent de sempre i a seguir el camí que per uns dies havíem deixat.

Han sigut uns dies de relax que hem aprofitat al cent per cent, visitant el parc nacional d'Ordesa, els pobles dels voltants i sobretot gaudint de la gastronomia del lloc, i com no de la amabilitat de les gents.

Hem pres nota també de com s'ha d'orientar el turisme d'una manera diferent i aprofitant l'entorn natural i arquitectònic de la zona, algo que encara queda lluny a la nostra comarca.

Us poso una foto de les vistes que teníem quan baixàvem de fer una excursió pel parc, a la dreta de tot el pic Gallinero, més al mig sobresortint de la paret el famós Tozal del Mallo, i al fons, nevat les estribacions de la Sierra Tendeñera.

Un paisatge impresionant i que rebosa natura i aigua per tot arreu, a la tardor hi tornem a veure la impresionant estampa de colors.

El riu Ordesa o Arazas obrint-se pas per la vall d'Ordesa.

Dades de la foto

Obertura f11

Exposició 1/320 s.

Distància focal 18 mm.

Des de Torla

2008-03-27T19:11:00.010+01:00

Després de setmana Santa i per fugir de les aglomeracions ens hem escapat uns dies a Torla, al Pirineu Aragonés, a les portes del parc nacional d'Ordesa i Mont Perdut, a desconectar, descansar i caminar hem arribat avui amb una nevada d'uns vint cm.

Com era tard ens hem apropat a Sant Nicolás de Bujaruelo, hem fet un café amb llet i hem tornat, el lloc idil·lic, el temps, esperem que demà millori, tot i que ara s'obre el cel.

Aquesta foto es del riu Ara que baixa al costat de la pista cap a San Nicolás, ens ha sobtat el color blavós de les aigües.

Salutacions a tots des de Torla!.

Ja en tinc 35! 23 - 03 - 2008

2008-03-22T22:19:00.005+01:00

Avui 23 de març faig 35 anys, es podria dir que m'apropo a l'equador de la meva vida, al menys de la meva vida més útil i efectiva.

Us penjo una foto que he retocat amb el ja conegut efecte Orton, vull celebrar l'aniversari amb tots vosaltres mostrant-vos aquesta imatge de natura i en particular una imatge d'un riu, per què l'aigua és vida, és vida a la natura i a la terra, es un element natural de vital importància a la natura, i que energèticament ens renova i neteja.

Aigua que espero em segueixi donant aquesta energia i il·lusió a la vida, l'amor a la natura, a la família i als amics, aigua que em renovarà l'energia en els mals moments, i quan vagi a fotografiar-la, quan posi les meves mans en ella i noti com corre i com em refreda la mà poc a poc, mentre es desprèn de mi aquesta energia negativa, aigua que veuré quan tingui sed, i aigua que em refrescarà quan tingui calor.

I sobretot aigua que regarà i alimentarà els arbres i les plantes dels boscos, amb els seus habitants, aigua que donarà a la natura la vida que l'home poc a poc li pren, una natura que seguiré respectant i tractant amb tot l'amor d'un fill, per què la natura es i sempre serà la meva com una altre mare, i amb això sé que sempre que passegi per una muntanya em sentiré com a casa sigui on sigui.

El meu desig es per què aquesta natura no la perdem, no la destruïm, i no la ferim més del que ho hem fet, desitjo que entre tots la cuidem i respectem, com a una persona gran i sabia, una persona que es mereix tot el respecte del món, i una persona de la que encara ens queda molt i molt per aprendre.
Amics, coneguts i familiars, concediu-me aquest desig.

Riu de la Llosa (Cerdanya)

Arbre i núvol

2008-03-11T19:57:00.004+01:00

Avui he aprofitat per fer una altre escapadeta, com sempre ben amunt, carretera d'Ortedó i fins a Vilanova de Banat.

He esperat una llum que ja intuïa des de que he sortit de la Seu, avui el dia estava clar i ha fet vent, el que ha fet netejar l'aire i donar més claredat. Justa abans d'arribar a Vilanova hi ha una entrada a un camp, allà he deixat el cotxe i corrents, com sempre, he anat a buscar una bona perspectiva.

Mentre anava fent fotos sentia com ja la primavera empeny a l'hivern, corria aire però ja no era fred els dies freds duren poc, el sol comença a escalfar i tot i que aviat canviarem l'hora el dia ja s'aixeca aviat.
Amb aquesta sensació postprimaveral veia com el dia s'esvaïa i poc a poc la llum s'apagava, com molts somnis i moltes il·lusions, com molts projectes i idees, com aquell tren que diuen que no s'ha de perdre...però quan el dia marxa arriba la nit i després l'inici d'un nou dia, l'inici de noves il·lusions, de noves idees, de noves oportunitats i de noves etapes, noves etapes que poden començar amb la primavera, amb el despertar de la natura, amb el despertar de la vida i de les il·lusions, i amb el despertar de noves vides com l'Ares Tomàs i Plans nascuda el dia 10 de Març, felicitats al Jordi i l'Ariadna, per vosaltres aquesta imatge, i també per tots aquells que no perden mai l'esperança, que arrisquen i busquen, i que saben que quan una porta es tanca, després s'obre un altre.

Dades de la foto

Distància focal 50 mm

Obertura f 14

Velocitat 1/100 s

Dia internacional de la Dona

2008-03-07T19:38:00.006+01:00

El 8 de març se celebra el dia internacional de la dona, sense deixar de banda les reivindicacions a favor dels drets de la dona, i altres actuacions per a un reconeixement just en la societat, com que vivim al Pirineu parlaré avui de les dones pirinenques, concretament de les primeres dones pirinenques.

Entre el segle XV i el XX van començar a Espanya i Europa les primeres expedicions per conquerir i conèixer el Pirineu, explorar les seves valls, descobrir llocs inèdits, escalar els seus cims, mesurar-los i cartografiar-los. Tot això per una sèrie de homes valents, forçuts i ben preparats físicament, no sense que les dones s'ho miressin amb recel,a partir d'aquell moment en que semblava que tot estava fet les dones van voler contribuir en la historia pirinenca amb les seves aventures i exploracions.

En aquella època les dificultats es multiplicaven per deu, doncs no hi havia les comunicacions que hi ha ara, així doncs només el fet d'apropar-se als Pirineus ja era tot una aventura.

Aleshores el Pirineu era un gran desconegut i les dones que s'atrevien a endinsar-se ho havien de fer amb guies experimentats.

Només les dones d'un nivell més alt es podien permetre aquests viatges, farem en aquest cas una especial menció a la coneguda Ann Lister, nascuda el 1791 a Anglaterra, i que va ser la primera dona en pujar el Vignemale. Més endavant parlarem d'altres.

Ann Lister era filla de la família Lister, família adinerada que va fer molts diners amb les mines de carbó, dona viatgera i aventurera el 1830 trepitja per primera vegada els Pirineus i puja al Mont Perdut entre altres cims. Quan vuit anys després torna als Pirineus, al costat de la seva íntima amiga Ann Walker, ja ha llegit el que Chausenque escrigué sobre el Vignemale i portava el repte de l'ascensió al cap.

El 24 de Juliol del mateix any inicien els preparatius per l'ascensió,carreguen les cavalleries i parteixen seguint el torrent d'Ossoue, la companya de Miss Lister, convalescent, segueix fins a Bujaruelo acompanyada pel cunyat de Charles, el guia. Els altres pernocten en una cabana prop del port de Plalaube (o Pla d'Aube) on es reuneixen amb Cazaux i Cuillembert els guies que els duran finalment al cim. Reprenen la seva marxa de matinada, al voltant de les tres, i creuen el port amb les cavalleries.Tres hores més tard estan als peus de la Cerbillona on es detenen per a deixar els cavalls. Sobre les vuit estan sobre les neus de la Cerbillona i de seguida comencen a grimpar cap al cim, que aconsegueixen al migdia, després de creuar la glacera. Van baixar per la mateixa ruta, pernoctant en la mateixa cabana de la pujada.

Les angleses seguiran viatge fins a Jaca mentre Cazaux guia a José Napoleón Ney al cim per la mateixa ruta. Cazaux fa creure a l'aristòcrata que l'anglesa només va arribar fins la glacera... però "l'anglesa" acaba assabentant-se de l'engany per mitjà de Charles i moguda més per el "fair play" britànic que pel prestigi personal, fa que Cazaux certifiqui notarialment la seva ascensió com la primera.

Al final tot i ser la primera dona, va ser un home qui va voler adjudicar-se la primera ascensió, les coses no han canviat gaire tot i el pas dels anys.

Així doncs les dones també han sabut mantenir-se les primeres i lluitar pel seu reconeixement, tot i que molts homes ho han amagat.

De ben segur històries com aquestes recorren el Pirineu, el nostre Pirineu, com el de moltes dones actuals que fugen de les ciutats per buscar una millor qualitat de vida al Pirineu, dones que venen en busca d'una aventura, per estima a la muntanya i dones nascudes al Pirineu que lluiten per no deixar-se portar per una corrent que les arrossega cap una evolució més urbana.

Com sempre una foto, la de una dona pirinenca que com moltes, lluita contra tempestes diàries a la vida tempestes que de ben segur a la muntanya i al Pirineu superarà sense cap dificultat, tot i que sempre tindrà algú al costat per donar-li la mà i ajudar-la a creuar el pas més exposat i el més difícil.

L'Emma. Una dona pirinenca. La meva dona.

Sortint del pas del cabrit (del David), baixant del cap de la Fesa a Cadí

Blocaires del Pirineu

2008-03-05T08:41:00.005+01:00

El Pirineu no es queda enrere, i es posiciona al mateix nivell que les gran ciutats en tecnologia i noves comunicacions , així es demostra amb el naixement de la plataforma Blocaires del Pirineu, una plataforma que te com a objectiu principal agrupar tots els blocaires del Pirineu per unir-los a través de la xarxa.

Aquesta plataforma neix amb la creació d'una web de blogs on tots els membres es podran inscriure, prèvia acceptació de les condicions, i on es publicaran automàticament els seus darrers escrits. D'aquesta manera s'aconsegueix centralitzar tota la informació relativa al Pirineu en una sola web, una informació que dista de les notícies que es publiquen als mitjans de comunicació escrits, però que s'acosta més a la realitat dels habitants d'aquesta serralada que uneix dos mars.

Una informació sempre més propera i actual, d'última hora i sempre relativa al Pirineu en tots els aspectes, informativa, cultural, política i d'opinió.

Tot i que cal deixar clar que Blocaires del Pirineu és neutral i no respon a cap finalitat política, sectària o lucrativa, i que tots els seus membres expressen amb total llibertat les seves opinions sempre i quan no manqui el respecte i el sentit comú, i on cada blocaire assumeix a títol personal la responsabilitat dels continguts propis del seu bloc.

Així doncs ja ho sabeu si voleu estar informats del que passa, del que es pensa i del que es veu i es viu al Pirineu, no ho dubteu entreu ja a Blocaires del Pirineu, i si teniu un bloc no us ho penseu, inscriviu-vos ara!

L'església d'Arfa, Photoshop i Nostradamus

2008-03-03T11:49:00.007+01:00

L'altre dia vàrem anar a fer un volt per Arfa, vaig fer algunes fotos del poble i després a la seva església. El que veieu es un efecte que he aconseguit amb la màgia del photoshop, he canviat el color del cel i després i ha aplicat l'efecte Orton.

El resultat final em recorda una mica a aquells fragments de la profecia de Nostradamus sobre Nova York i amb la que molta gent creia que interpretava l'atac de les torres bessones l'11 de setembre.

"Desde los cuarenta y cinco grados, el cielo arderá. Y el fuego que descienda de él se aproximará a la gran Ciudad Nueva. En un instante, se alzara una gran llamarada que les someterá a una prueba extrema."

Jo em quedo amb la primera frase per donar un fons profètic a la imatge, a baix teniu la original per comparar.

Els cosins voltors

2008-02-18T16:34:00.005+01:00

Ja tenia ganes de penjar aquesta foto. Diuen que una imatge val més que mil paraules, però molts cops una imatge val mil segons, mil minuts, o mil hores, depèn de la paciència del fotògraf o de la situació i el moment.
Aquesta foto m'ha costat a mi molts minuts, i moltes hores, hores de cotxe, prop d'una per anar i una altre per tornar per camins de terra en mal estat, amb pedres i el dia de la foto amb gel, molt de gel. Però tot i així s'em fa difícil explicar la sensació que vaig tenir en veure que aquest voltor posava per mi, no més de 6 segons.
Sempre he admirat aquests carronyaires, el seu vol m'embaladeix i el seu planeig, l'envejo, potser he pujat cinc cops a fotografiar aquesta colònia de voltors, cinc cops esperant i aconseguint fotos només del seu vol, en poques ocasions s'han posat en algun arbre prop meu, però el so del disparador de la càmera els fa fugir volant, sempre fotos d’esquena.
L'altre dia va ser com els altres, amb l’afegit de enormes plaques de gel per la pista de pujada, en varies ocasions el cotxe no pujava i havia de posar la tracció a les quatre rodes i agafar empenta, un cop aparcat el cotxe a una distància prudencial, com sempre m’acosto sigil•losament al punt on tinc la millor visió dels arbres que fan servir per aturar-se de tant en tan, es dintre d'uns matolls que de tan amagar-m’hi ja tenen un espai de la meva mida, tot i així per arribar sempre em veuen mentre planegen sobre meu.
Després de prop de tres hores em decideixo per canviar de lloc em col·loco més a prop però també més exposat a la seva visió. Em quedo al damunt d'una pedra, immòbil, fent veure que sóc un més, el sol escalfa massa i tinc calor, però si em moc marxaran, finalment m’intueixen i comencen a volar en grans cercles per damunt meu, veig les gegantines ombres projectades al terra, això vol dir que són a prop, "ombra gran, bèstia a prop", als pocs minuts els sento com passen roçant el meu cap i sento el xiuxiueg del vent travessant les seves plomes, espero que no m’empentin!-, penso.
Al poc, es convencen de que sóc part del paisatge i després d'uns minuts de vol decideixen aterrar, abans d’aterrar baten les grans ales per reduir la velocitat i aterrar en condicions, moment en que aprofito per enfocar el lloc on aniran a parar. Com els conec bé utilitzaré el mode automàtic de la càmera en funció dispar ràpid, he d’assegurar la jugada, disparo un primer cop i el voltor que tinc al davant es gira i em sent, al segon em veu, i es prepara per marxar, es quan aprofito per acabar de retratar-lo.
De totes les fotos he triat la que el mostra en una posició digna d'una gran au com el voltor (Gyps Fulvus), amb les ales desplegades a punt per volar, uns segons intensos que han valgut la pena. Segur que hi haurà gent que veurà la foto d'un ocellot en un arbre, però només els que valoren l'esforç i la passió d'una feina veuran una foto i un moment amb una história i amb una relació , la de home-voltor voltor-home.
No es la millor foto d'un voltor ni tampoc la pitjor, simplement es diferent, i el més important per mi es que l'he feta jo.
Val a dir que l'objectiu no es el més adequat però tot arribarà.

Dades de la foto

Distància focal 300mm

Obertura f 5,6

Velocitat dispar 1/320

Blocaires del Pirineu

2008-02-17T20:12:00.004+01:00

Després de la trobada de divendres 15, amb soparet inclós, els blocaires del Pirineu s'agrupen en un col·lectiu per mostrar una realitat conjunta del Pirineu i del que hi passa en ell. La distribució dels blocaires per el territori fa que la realitat mès proper a cada un d'ells sigui una realitat pirinenca més propera i real a la que ofereixen els mitjans de comunicació.
El colectiu a més, defensarà la cultura i les tradicions pirinenques a traves d'opinions i imatges, i no es decantarà en cap direcció política, ni serà un grup d'opinió, si no que cadascú expresarà la seva individualment.
Un altre objectiu es agrupar el nombre màxim de blocaires del Pirineu i així conectar-nos a través de la xarxa consolidant el grup i deixant de banda distàncies i accidents geogràfics, apropant territoris i mostrant a la resta del pais que el Pirineu, tot i estar lluny de les capitals està mès que viu, es mou i promou iniciatives culturals i tecnológiques alhora, a un nivell mès que alt.
Els que us volgueu apuntar ja ho sabeu, hi sereu benvinguts, si voleu informació envieu un mail a blocairesdelpirineu@gmail.com
Esperem que el proper cop siguem mès, aviat prepararem una altre trobada una mica mès moguda. Espero no deixar-me res, de nou agrair-vos a tots el que vàreu venir al sopar, la vostra assistència i la vostra confiança per assitir a un acte sense saber molt bè que era, a part d'una calçotada, una abraçada a tots.

Trobada Blocaires del Pirineu

2008-02-06T22:45:00.004+01:00

Tens un bloc?
Vius al Pirineu?

Si has respost que sí, tens una cita.

Divendres vinent, 15 de febrer.
A les 21.30

Calçotada de Blocaires del Pirineu
Al Restaurant Pobladó de Santa Coloma

El preu per persona és de 30 euro.
Per poder assistir cal enviar un correu amb el vostre nom i l'adreça del vostre bloc a:

blocairesdelpirineu@gmail.com

Teniu temps fins dimecres vinent - dia 13-
a les 12 del migdia.
No deixis que t'ho expliquin!!!!

(Els que no sou del Pirineu, si voleu venir, també sereu ben rebuts)

Trobada de Blocaires del Pirineu

2008-01-29T10:20:00.001+01:00

Aquí us deixo part del text que podeu trobar en el bloc de la Noemí Rodríguez sobre la trobada que estem organitzant.
"Sembla que la Trobada de la Catosfera a Granollers ha estat tot un èxit.
Nosaltres continuem endavant amb la proposta- modesta- de fer una primera trobada de blocaires pirinencs.
En referència a algun comentari que ha aparegut per aquí, només dir que de moment el més important és que ens coneguem i veiem què podem i volem fer plegats.
A partir d'aquí totes les propostes "constructives" són més que ben rebudes.La idea es fer un sopar tertúlia durant el mes de febrer.
Per parlar de fer una bona crida, dels temes que es proposaran i una mica de tot plegat estaria bé fer una trobada prèvia de coordinació durant la setmana vinent.qui s'apunta?"
Ens podeu enviar un mail a noemicorreu@yahoo.es, o bé a david@davidmsfoto.org.
Esperem que entre tots surtin bones propostes.

Bé com que el blog es fotogràfic i he de penjar una foto que si no no em quedo a gust, i la trobada de blocaires es del Pirineu , doncs serà una imatge pirinenca.
Es la més que estimada Serra del Cadí des de el Cap de la Fesa, a l'esquerra tenim el cim de la Torreta de Cadí, al fons el Pedraforca, i darrera seu la serra del Verd amb el cim de la Gallina Pelada. Es de Diumenge al matí.

Atrapada

2008-01-26T11:52:00.001+01:00

En el procés natural del canvi d'estació, els éssers vius es transformen per adaptar-se a les noves condicions.

Es el cas dels arbres, que deixen anar les fulles per preparar-se per l'arribada del fred i la neu. Quan l'estiu acaba i arriba la tardor, els dies es fan cada vegada més curts i la llum és cada cop menys intensa. Aquesta és la manera com els arbres "saben" que s'han de preparar per l'hivern. A l'hivern no hi ha prou llum o aigua per fer la fotosíntesi. Els arbres descansaran i viuran amb l'aliment que van emmagatzemar durant l'estiu. Així, a la tardor comencen a tancar les seves fàbriques de menjar. La clorofil·la de les fulles desapareix i, poc a poc, a mesura que el seu color verd s'esvaeix, comencem a veure colors taronges i grocs. Aquests colors ja hi eren durant l'estiu, però no els podíem veure perquè quedaven coberts pel verd de la clorofil·la.

En alguns arbres, com els aurons, la glucosa queda atrapada a les fulles quan la fotosíntesi s'atura. La llum del Sol i les nits fredes de la tardor fan que la glucosa es torni vermella. El marró que apareix en les fulles d'alguns arbres, com els roures, prové de productes de desfeta que s'acumulen a les fulles.
Així doncs només queda esperar que passi l'hivern per que el cicle s'inverteixi i tot comenci a viure de nou.
Aquestes fulles un cop al terra serveixen d'aliment a invertebrats i microorganismes, i quan ja no es pot aprofitar res més es van descomponent servin d'aliment per la terra. Les que no cauen al terra van a parar a rius que les arrosseguen corrent avall.
I les que no van riu avall queden atrapades, com es el cas d'aquesta que us ensenyo, sobre una pedra, les esquitxades del riu i el fred la la van fixant a la pedra fins a cobrir-la i congelar-la completament.

Les dades de la fotografia

Distància focal 300 mm

Obertura f/25

Exposició 3 segs

Espines

2008-01-23T15:50:00.001+01:00

L'hivern es resisteix a quedar-s'hi, per contra molts dies sembla que sigui primavera, fins i tot animals i plantes ho pensen. Florir per morir congelada, una energia malgastada per un intent inútil.

Com el cas d'aquest roser silvestre que fa brotar les primeres fulles creient que ja es primavera.

Fins i tot la natura s'equivoca, o no!

Les dades de la fotografia

Distància focal 70 mm

Obertura f/8

Exposició 1/400 s

Una estupa que mira al mar

2008-01-14T17:04:00.001+01:00

En un d'aquests anar i venir nadalencs a Barcelona, vaig poder escapar-me durant uns breus instants al Nepal, a un temple de monjos budistes que obren les seves ànimes a uns estrangers no gaire llunyans i rebent-los en català.

Estrangers atrafegats i estressats per la vida que a uns pocs quilometres els escanya i empeny desafiant-los a ser cada cop menys humans i menys sociables, sols els que saben veure aquest vertiginós descens de la seva condició com a persona aprofiten per escapar-se el cap de setmana d'una ciutat que s'alimenta de les ànimes sense valor social i moral que viuen per treballar i pagar uns bens que hipotequen la seva existència per tenir, més que per ser.

Qui no pot escapar-se el cap de setmana ho pot fer durant un dia o un matí i transportar la seva ment i el seu conscient al racó més sagrat del Nepal, i el seu cos i el seu ésser al Parc Natural del Garraf.
Allà es troba situat el temple de monjos budistes de Sakya Tashi Ling, creat el 1996 per tots aquells que vulguin trobar la seva pau interior i desfer-se d'aquesta contaminació que ens envolta i atrapa.
Just davant del monestir hi trobem una estupa, construcció que històricament contenia les restes de Buda, i que originàriament consistien en un grup de pedres apilades.

Generalment els budistes hi donen voltes seguin el sentit horari i expressen els seus desitjos, a més en moltes estupes hi trobarem unes rodes d'oració que haurem de fer girar per que les oracions que hi han escrites en elles siguin escoltades per Buda mentre nosaltres hi diem les nostres.
Si no sabem que dir sempre podem pronunciar un mantra, el meu va ser un dels mes coneguts l'Om mani padme hum.

Un matí en el que podrem transportar-nos al Nepal per uns breus moments i sentir com la nostra ànima es comunica amb nosaltres mentre purifiquem el nostre esperit.

Les dades de la fotografia

Distància focal 18 mm

Obertura f 3,5

Exposició 1/3200 segs

La nit (efecte Orton)

2007-12-18T15:58:00.001+01:00

Recentment he descobert una nova tècnica fotogràfica que es pot realitzar amb el Photoshop, es l'anomenat efecte Orton.

Michel Orton es un conegut fotògraf de natura i paisatges, però sobretot es conegut per l'efecte que dona a les seves fotografies, un efecte que fa que les imatges semblin fetes a llocs màgics, i fins i tot semblin pintures fantàstiques.

En Michael realitzava dos fotografies iguals però canviant l'exposició, després les fusionava al laboratori aconseguint un efecte increïble.

la fotografia que he triat es diu la nit, feta a Vilanova de Banat i orientada cap a la vall del Segre i Puigcerdà, la vaig realitzar el mateix dia que la de "El final del dia".

Mirant-la em dona la sensació de que es un paisatge típic d'una pel·lícula de por, espero que us agradi l'efecte, si voleu aprendre com fer-ho podeu clicar aquí.

Reflexes

2007-12-13T12:17:00.001+01:00

Com l'entorn i la natura es reflecteixen en diferent elements, sempre m'ha cridat l'atenció, però sobretot els reflexes a l'aigua, quan l'aigua està quieta i calmada els elements es reflecteixen en l'aigua amb una nitidesa com la d'un mirall.

Diu una llegenda que abans no hi havia reflexes a l'aigua, els llacs i estanys no reflectien res, la gent que vivia al voltant d'aquests llocs es preguntava perquè no hi havia reflexes en l'aigua.
Els estanys al no tenir reflexes, tampoc tenien vida, i cada dia estaven més bruts i contaminats.

Un dia va aparèixer un savi d'un poblat veí, i els va dir que els elements es reflecteixen en l'aigua quan no tenen por de mostrar-se tal com son, si us fixeu, en el reflex dels arbres en els llacs, podem veure com son per sota, veiem una part de vegades invisible.
Com els homes que no gosen mirar-se a un mirall per que saben que el que veuran no els agradarà, veuran els seus ulls, uns ulls que son el reflex de la seva ànima, una ànima que no està neta i no es pura i clara.
La gent del poblat va preguntar al savi que havien de fer per que la natura es veies reflectida en l'aigua, per que l'aigua es tornés neta i clara com la coneixien els seus avantpassats. I per que els animals vinguessin a veure de les seves aigües, tal i com mostraven els dibuixos de les coves de les muntanyes.

- Heu de ser tal com sou, no avergonyir-vos dels vostres defectes i corregir els vostres errors, tothom es diferent, no hi ha una persona en el món que s'hi assembli, per tant no heu de tenir por de no ser com el veí, si no teniu res per ocultar, res per amagar, ningú us podrà fer mal, si teniu un punt dèbil i el mostreu, i mostreu les vostres emocions ningú us atacarà per allà. Si ho aconseguiu, ja veureu com el vostre interior, com vosaltres, creixerà i es farà gran.
Heu d'ensenyar als vostres fills que han de ser tal com son, viure sense por, i ser transparents com l'aigua del llac, i així reflectir el seu caràcter, heu vist mai un home pegar-se per no agradar el que veia en el reflex d'un mirall, així han de ser els vostres fills, clars i transparents. Accepteu que no tothom es igual.
En la varietat està la riquesa, a cas hi ha dos arbres de la mateixa especie i en el mateix jardí que siguin iguals?, o dues cries de lleó que s'hi assemblin....?

El savi va continuar el seu camí.

Al dia següent el poblat es va llevar amb ganes de provar la teoria del savi, i el veí que havia pogut recollir aliment per l'hivern, en va oferir una mica al veí que no ho havia pogut fer per tenir el bestiar malalt, aquest el va correspondre amb un somriure i una abraçada, i el veí generós va sentir com per dintre seu corria una sensació agradable que mai havia experimentat. Una sensació que sabia que es tornaria a repetir.
A la setmana següent el llac reflectia tot el que hi havia al seu voltant millor que qualsevol dels miralls fets per l'home, arbres, núvols, .....i poc a poc els animals van tornar per veure de les seves aigües, fins i tot, i sense saber perquè el llac es va fer més gran. Potser no havia crescut, potser era igual que abans, però al estar net i clar, semblava que havia crescut, que era molt més gran, tal i com havia dit el savi.

Això va passar fa molts anys al cor del primer gran continent, l'Àfrica, i en un poblat anomenat Irebu, a la R.D. del Congo.

Dades de la foto.

Longitud focal 44mm

Obertura f13

Exposició 1/125

Compensació d'exposició + 0.3

El món màgic dels nens.

2007-12-05T11:39:00.001+01:00

Com cada any, la Seu celebra la encesa de llums de Nadal amb un espectacle anomenat "El món màgic de les muntanyes" amenitzat per diferents companyies any rere any, interpreten els éssers fantàstics de la nostra comarca. I que per sort i per segon any consecutiu he pogut fotografiar.

No tan important com les llums, es la il·lusió dels nens i nenes que assisteixen per veure-ho en primera fila, i que per sort encara es sorprenen, en una societat en la que la diversió es està jugant a la consola o connectat a l'ordinador tot el dia.

Cada cop son menys els que exploren, la ciutat i el barri com aventurers, juguen amb les bales de vidre, o la baldufa, jocs que molts hem jugat de petits i que eren una manera de relacionar-se, aprendre i no discriminar. Un aprenentatge necessari en la vida d'un nen que creia en els reis i el Pare Nöel, i que posava aigua als camells.

Recordo de petit esperar que arribés l'estiu per poder sortir al carrer i retrobar-me amb els amics del barri, amics de sempre, amics de jocs i d'aventures, i que tot i fer-nos mal, i de vegades enfadar-nos i barallar-nos, sense malícia, sempre érem amics. I els nostres pares no corrien a denunciar-ho, per que de tot s'ha d'aprendre, qui no ha caigut anat en bici, o pujant-se a un arbre.

I com a nens innocents que érem, ens sorpreníem i ens creiem moltes coses que ara pocs nens creuen, la màgia de les coses que vius, la màgia que fa que tot sigui bonic i divertit, la màgia que fa que nens de la Seu es sorprenguin encara quan veuen aquests éssers fantàstics.

Distància focal 22mm
Obertura f4
Temps d'exposició 1/60

Instants congelats

2007-11-29T18:53:00.001+01:00

Vaig fer aquest blog per ensenyar-vos imatges de la Seu i la seva gent, però vaig veure que em quedaven moltes fotos a l'ordinador que us volia ensenyar i que no eren pròpiament de la Seu, així que vaig començar a pujar fotos de natura, això si, de la nostra comarca, així que hi vaig canviar el subtítol del blog.

Esperant que aquesta decisió la gaudiu com jo quan faig les fotos aquí us penjo una altre foto.

Cada dia ens llevem per anar a treballar, dinem, seguim treballant, tornem a casa, sopem, dormim, i de nou a treballar. La societat ens obliga a seguir una direcció, un camí, en ocasions molt dur per viure una vida que moltes vegades no es la que voldríem, però que al final d'alguna manera o altre s'assemblarà al que busquem. Si no s'hi assembla ens conformarem pensant que podria ser pitjor. Això fa que perdem la nostra essència, el nostre veritable jo, el que ens diferencia dels altres, i al mateix temps el que fa que siguem com som.

Sovint agreujat per les portes que la vida ens va tancant, i que si volem obrir hem de buscar una clau que de vegades costa trobar, una clau que fins i tot farà que obrir aquella porta sigui dur i dolorós, però necessari per tancar-la després. Cada porta que obrim després l'hem de tancar.Porta per porta anirem avançant cap a un objectiu que moltes vegades desconeixerem, però el fet de voler avançar, i de voler seguir cap a un objectiu que creiem que es el bo, farà que ens formem com persones i ens endurirà i donarà el coneixement necessari per seguir obrint d'altres portes, i que cada cop ens costi menys.

La clau per obri les portes es ser com realment som, naturals, sincers, clars, acceptant que el que pot venir no té per que agradar-nos i que segur patirem. Si així ho acceptem poc a poc se'ns farà menys dur i veurem com hi ha portes que s'obriran soles i que ens agradarà el que trobarem.

Tot això per explicar-vos que de vegades a la vida ens passen coses que no ens agraden, tenim mals moments, i ens veiem en situacions que semblen sense sortida, doncs ànims, aquests moments dolents no els hem de tancar per intentar oblidar-los, si no que els hem d'obrir bé, ens hem d'obrir a tot el que pensem que es dolent, hem de pensar en els problemes com en una flor, quan més oberta estigui més veurem els seus pètals i quan més pètals veiem més entendrem com està feta aquesta flor i per què, i podrem veure potser la seva part positiva, aprendre d'allò que ens passa per que no es torni a passar, i per què si ens passa sapiguem com conduir-ho. Us recomano doncs que de tant en tant us pareu a pensar en tot el que passa al vostre voltant, congeleu aquell moment per veure'l bé des de fora i analitzar-lo amb calma, congeleu uns instants cada dia de la vostra vida per gaudir de tot allò que teniu i que us agrada, la natura, els amics, jugar, riure, parlar,etc.....intenteu gaudir cada dia una mica d'uns petits instants congelats.

La fotografia està feta al riu de la Llosa a Martinet, i mostra dos dels estats de l'aigua, el liquid i el solid. Un moment que vaig congelar i que ja no es tornarà a repetir, i que us he volgut ensenyar.

Distància focal 44 mm
Obertura f 29
Temps d'exposició 2 segs

El dolmen

2007-11-26T18:46:00.001+01:00

El dolmen és una construcció de pedra semblant a una gran taula de pedra, pròpia del Neolític. La paraula dolmen ve del bretó, i vol dir justament ”taula de pedra”.
Un dolmen consisteix en dos pedres verticals i damunt una d’horitzontal, generalment acompanyades d’altres pedres a les rodalies, de grans dimensions.
El tipus més senzill -dues pedres verticals i una d'horitzontal- es diu cista, o sigui caixa; quan el dolmen central en té un altre de més petit que li serveix d’entrada, es diu Sepulcre de Corredor, i després del corredor d’entrada ve el dolmen major o galeria coberta a manera de cambra, amb utilització de varies pedres verticals.
Aquestes tombes es construïen sobre munts de terra o pedres (túmuls) els límits dels quals es marcaven a vegades amb un cercle de pedres aixecades (Cromlech). Les ofrenes es barrejaven en el túmul i al costat dels cossos enterrats. (text extret de la wiquipèdia en català)
Aquest dolmen que us ensenyo es un dolmen major.
Uns monuments ben misteriosos i que sempre m'han impressionat, el primer dolmen que vaig veure va ser a Vallgorguina, i sempre m'ha cridat el misticisme que els envolta, deien que les bruixes hi feien sacrificis la nit de Sant Joan, la veritat es que no em faria gaire il·lusió quedar-m'hi una nit en un lloc així..ben acompanyat potser si...em sembla.....
En aquesta foto estava molt ben acompanyat, érem un grup de uns sis pirats de la fotografia davant d'aquesta construcció sobre les 00:30 de la nit, i tots en línia davant del dolmen.
La foto està feta amb la tècnica de fotografia nocturna, es a dir el diafragma ben obert i un temps d'exposició d'uns quants minuts, en aquest cas uns 5, per ser exactes 321,23 segs.
Amb tot això un voluntari es passeja amb un flaix a la mà i dispara sense parar intentant que en cada dispar quedi tot ben il·luminat, els dispars durant un minut aproximadament. Provant si el temps d'exposició es l'adequat, i si els cops de flaix son molts o pocs, s'han de comptar per anar bé.
Després d'algunes repeticions el resultat obtingut es aquest que veieu, amb l'afegit que al estar el diafragma obert els estels, com a punts amb llum pròpia queden enregistrats durant aquests 321 segs. amb el propi moviment de rotació de la terra.
Tota una aventura, divertida i amena en bona companyia, moments en els que a més de aprendre et diverteixes, i més quan penses el que dirà la gent del poble que vegi els cops de flaix de de lluny......sabent que son per la zona del dolmen........seran les bruixes????
El dolmen en concret no correspon a cap lloc proper a la Seu, es el dolmen de Llobera s'ha datat, mitjançant el carboni 14, del 2550 aC. És un dels més grans de Catalunya. L'interior fa 9 metres de llargària amb 1,90 metres d'amplada i 2,30 metres d'alçària. Dos lloses arriben als 2,45 x 2,20 metres.

Alguna foto més aquí.

Les dades:

Distància focal 27mm

Obertura f/4

Exposició 321,23

Compensació d'exposició 0 pas

El final del dia

2007-11-22T15:38:00.001+01:00

L'altre dia vaig tenir la oportunitat de gaudir d'una posta de sol única, gratuïta i a més regalada.
Tenia el cotxe estacionat al carrer major de la Seu, sota de casa, i com que es zona blava, vaig sortir per moure'l i buscar un lloc que no fos de pagament, una cosa que cada cop es més difícil, i que fa que la seu tingui una mobilitat automobilística excessiva amb el conseqüent perjudici per al medi ambient.

Però això son figues d'un altre paner, com que havia de sortir, vaig endur-me la càmera de fotos per que mai saps que pots trobar. I un bon fotògraf sempre l'ha de dur al damunt.
Vaig agafar el cotxe i després de un parell de voltes per la Seu vaig conduir cap a Cerc, sense saber ben bé on anava i esperant que fos el destí qui em portés a un lloc, pujant per la carretera vaig veure un cel ple de núvols que podria ser un objectiu bo, així que vaig voler pujar més amunt per veure si em trobava una vista més bona una perspectiva millor i diferent, en arribar a Ortedó vaig veure que el cel s'anava tornant ataronjat entre núvols i boira. Un color d'aquells que hipnotitza i que canvia per segons, un taronja, el color de l'equilibri, que fa que molts cops hagi perdut una foto pel seu poder hipnòtic.
Vaig veure la llum i vaig pensar en pujar encara més amunt per tenir una perspectiva més bona, objectiu Vilanova de Banat, gas a fons, vaig conduir fins a un punt poc abans d'arribar a Vilanova on el sol ja m'apretava per que volia marxar, vaig parar com vaig poder i vaig veure un camp amb un arbre prou gran al que la llum acaronava en un lent i suau comiat. Un immens arbre en un immens camp, que en la seva immensa solitud era afortunat per gaudir d'una pau única, i d'un espectacular moment que el destí havia permès que jo també pogués gaudir.
Només uns rajos de sol es col·laven entre els núvols, per il·luminar aquell camp amb aquell arbre i aquell fotògraf corrents com la Laura Inguels de La casa de la pradera.
Vaig fer com una trentena de fotos en aquells breus minuts en els que el sol s'acomiadava de mi. Un comiat a càmera lenta però molt ràpid per fotografiar.
La sensació va ser estranya, em trobava en un camp quasi de nit i fosc per els núvols i la poca llum, i els últims rajos ens il·luminaven a l'arbre i a mi, era com màgic, semblava que aquell camp estigués penjat enmig de l'univers, i no hi hagués res més sota nostre que els estels, tot era fosc. Aquella sensació d'estar penjat sobre un abisme, i la càlida llum que poc a poc es despedia de nosaltres feia que aquells segons fossin màgics e irrepetibles.
En aquells segons que vaig pensar, entre foto i foto, em va semblar que el temps s'havia aturat, i només jo ho podia gaudir. De vegades el destí ens tria per gaudir d'uns moments únics a la vida, uns petits moments que no es repetiran, i que si som prou hàbils gaudirem com el regal que son.
En aquells moments, després de les fotos i la màgia, em vaig adonar que tant per l'arbre com per mi havíem arribat al final del dia.

En fi que després de tanta xerrameca us penjo una foto esperant que us agradi, i per que us feu una idea d'aquell moment.

Dades de la foto

Distància focal 18mm

Obertura f14

Temps d'exposició 1/40 seg

Compensació d'exposició -1 pas

El darrer vol del Voltor (Gyps Fulvus)

2007-11-21T19:13:00.001+01:00

Sembla ser que l'home al seu pas per aquest planeta s'ha proposat aniquilar i exterminar totes les espècies possibles.
Més de 15.000 espècies estan en perill d'extinció en el món, aproximadament unes 5.000 son animals, i l'home n'es la causa més directa.
Desforestació, urbanització, contaminació, ignorància, etc.
L'home mai ha tingut en compte la resta d'habitants d'aquest planeta i ha anat fent la seva com si fos un ésser únic i suprem des de els inics dels nostres temps, darrerament la urbanització massiva que s'està vivint en moltes zones de muntanya està fent que petits mamífers vegin alterat el seu habitat, i morin o en el millor dels casos emigrin a un altre lloc, trencant així un important habitat.
Aquest trencament suposa que d'altres espècies es vegin alterades en les seves conductes habituals, se sap de casos de guineus que baixen als pobles o als masos mes propers per alimentar-se.
El Juny d'aquest any es van observar prop de 200 voltors comuns o voltor lleonat, del Pirineu, a Holanda, una distància superior a 3.500 Km que aquestes aus ven recórrer per buscar menjar.
Aquest comportament es inusual, dons el voltors viuen en colònies majoritariament fixes i normalment establertes en zones amb un radi d'actuació aproximat d'uns 100 km.
No fa gaire va sortir una noticia publicada al Diari Segre sobre l'atac d'un voltor a una vaca i el seu vedell acabat de néixer, aquest es un altre comportament poc usual, tot i que darrerament ja se sent massa sovint. La causa es la falta d'aliment ,com en el cas de la migració a Holanda, des de l'any 2002 es va deixar d'alimentar amb bestiar mort als voltors, actuació que tampoc crec que fos gaire estudiada en el seu moment, així doncs els voltors sense aliment procedent de l'home s'ha de buscar la vida per sobreviure i alimentar els petits, i això ho fa d'una manera selectiva, atacant animals dèbils i malalts, en el cas del vedell i la mare van ser atacats poc després que es produís el part.

Tot això no es més que un efecte causat per l'home, que en la seva ambició de poder i control ho ha volgut tenir i dominar tot fins i tot a ell mateix.
Mai hem seguit l'exemple de la natura, mai hem agafat per després retornar, i mai ens hem preocupat pels que venen darrera, sempre he cregut que l'home i la societat actual viuen a un ritme que no els deixa pensar en que després d'aquesta generació en vindran més, i el que estem fent no es precisament afavorir la perpetuació de la espècie.

Filosofia a apart, i tornant amb el tema dels voltors, amb aquests atacs s'està començant a donar una fama al voltor que no es la merescuda, i que és la que tenia el trencalòs abans de estar a punt d'extingir-se. Tot per la ignorància.
De seguir així perdrem aquest perfecte planador carronyaire, una au magistral i admirable per la seva manera de volar aprofitant les corrents tèrmiques com si d'un ball es tractés, una dansa digna d'admirar i observar.
Una dansa que sempre he admirat i per sort de ben a prop, un vol majestuós per una au incompresa i jutjada , un vol que podria ser el darrer.

Dos voltors sobrevolant per damunt de Bellestar, al fons a l'esquerra el Montsec de Tost, a la dreta la serra de Prada i la Serra d'Aubenç, a baix la vall del Segre de la Seu a Oliana.

Fotografia realitzada el dia de Tot Sants d'aquest any, a les 13:36 ,quina ironia.

Dades de la fotografia.

Longitud focal 240 mm

Obertura f 5,3

Valocitat 1/2500

Creus de vida

2007-11-14T10:04:00.001+01:00

Aquesta foto que us he pujat avui son dues creus del cementiri de Sendes, un cementiri condemnat a la desaparició, com el seu poble i la seva església, el que més em sorprèn es que en aquest cementiri hi ha gent enterrada, gent que un dia va viure i va treballar en aquest poble, un poble que com molts altres caurà i serà un munt de runes que poc a poc anirà desapareixent cobert per la vegetació fins a no ser res de res.

Dons bé aquestes creus estan de sort per què hi ha un grup de joves que ha creat una associació per recuperar aquest poble, el poble de Sendes, i pel primer lloc on començaran es per el cementiri, hem de respectar els nostres morts i cuidar-los, com cuidar el lloc on descansen.

Amb aquesta acció comença una nova etapa i una nova vida en un poble que semblava seguir el mateix camí que la resta dels pobles de la nostra comarca que han anat caient i perdent-se en l'oblit.

Més informació sobre el tema aquí.

Distància focal 18mm

Obertura f9

Exposició 1/320

Consciència

2007-11-06T09:47:00.001+01:00

Avui faré un petit incís en un tema que la veritat em preocupa i em fa por, deixarem per una dia la catedral i la arquitectura de la Seu d'Urgell, però no marxarem gaire lluny, ens quedarem a la comarca.
Cada dia es parla del canvi climàtic o de l’escalfament global, les glaceres retrocedeixen cada dia, algunes desapareixen, però sembla que tot això queda lluny.
I tot es l’efecte, l’efecte d’una causa, la causa del poc respecte cap al medi, capa la natura.
Lluny de poder controlar l’emissió de gasos de les ciutats i el forat de la capa d’ozó, si que podem contribuir a pal•liar aquest efecte.
Podem ser més respectuosos amb el medi, un medi que està emmalaltint i que em de cuidar dons encara no som conscients que aquest medi ens dona la vida, els boscos netegen l’aire, un aire que respirem i necessitem per viure.
Podem començar amb els pobles i les ciutats petites creant noves lleis de protecció del medi, i si cal crear uns agents municipals encarregats de complir aquestes lleis i vigilar més els boscos. Poden crear més espais verds de veritat igual de moderns i sense tant ciment i ferro.
Però nosaltres com a individus únics i dependents d’aquest medi podem començar per endur-nos les deixalles que generem,a casa, i si en trobem d'algú que no ha sigut conseqüent no ens costa res agafar-la i desar-la al primer contenidor que trobem.
Avui en dia no hi ha lloc a les nostres muntanyes on no trobem una llauna o un paper al terra.
Els senyors caçadors també poden recollir les baines dels cartutxos que disparen, per que cap animal se les menja de moment...
Està en les nostres mans mantenir la salut dels nostres boscos, si cada poble o cada ciutat es cuidés del seu entorn aquest entorn s’aniria multiplicant fins a arribar a ser un comarca sencera, una província, un país......
Està molt bé sentar-se davant de la televisió i lamentar-se del que estem perdent quan encara nosaltres podem posar el nostre gra de sorra, recordem que un gra de sorra per si sol no es res, però si actuem tots junts podem arribar a ser un desert, però hem de ser-hi tots.
Pot semblar una utopia , però es la realitat, la natura està canviant i això ho podem veure cada dia, aquí a casa nostra, a Catalunya, a la Seu......
Es un petit esforç que tots podem fer per intentar no perdre aquest bé que tenim.
Aquest bé es la natura, els rius, les flors, els animals.....
Us he fet un slide per que veieu de quin bé parlo, un recull de fotos realitzades totes a la nostra comarca, poder alguna no, penseu que dintre d’alguns anys aquestes imatges només les podrem veure en fotografia, o en vídeo, i no com ara, quan sortim a la muntanya a passejar, a escalar, a córrer, a collir bolets, a dinar amb els nens....etc.
Us he posat una cançó de la Karen Matheson, que es diu An Fhideag Airgid, es cantada en gaélic, la llengua dels celtes, i vol dir "qui tocarà la flauta de plata".
La flauta de plata era tocada per un jove en cada poblat per que aquest no perdés l'esperit celta, l'esperit de germandat amb els seus i amb la natura, es diu que el só de la flauta de plata feia que la mare natura estigués tranquila i oferís els seus fruits als vilatans, cada estació. La cançó parla de la mort d'aquest jove... amb la possible mort de la natura, la mare natura.

Reproduir